En molts pobles del Pirineu existeix una aparent paradoxa jurídica: places, eres i espais centrals dels nuclis rurals no apareixen inscrits al Registre de la Propietat, però tot i així continuen sent béns de domini públic. Aquesta situació, lluny de ser excepcional, respon a la pròpia història institucional i social de les comunitats de muntanya.
Comprendre aquesta realitat és clau en els litigis actuals sobre deslindes, amollonaments o conflictes de propietat en petits nuclis rurals.
Un origen anterior al Registre de la Propietat
L’explicació principal és històrica. El sistema modern de Registre de la Propietat a Espanya es desenvolupa a partir de la Llei Hipotecària de 1861, en un moment en què molts pobles pirinencs ja tenien diversos segles d’existència.
En aquestes comunitats rurals, les places del poble, les eres comunals, els abeuradors, els camins veïnals…,no eren concebuts com a propietats privades, sinó com espais d’ús col·lectiu de la comunitat.
Per aquest motiu, quan es va implantar el sistema registral, ningú va veure la necessitat d’inscriure aquests espais, ja que no existia cap conflicte de propietat ni transaccions sobre ells. El Registre s’utilitzava principalment per documentar compravendes de finques privades, no per reflectir espais comunals o d’ús públic.
La tradició dels béns comunals al Pirineu
Durant segles, les societats rurals pirinenques es van organitzar al voltant d’un sistema de béns comunals i espais col·lectius.
Entre aquests espais destacaven: les eres, on els veïns batien el cereal; les places o espais oberts, que funcionaven com a punt de reunió; els camins i passos ramaders; els abeuradors i fonts.
Aquests llocs eren gestionats per la comunitat veïnal o pel vell consell obert, una forma d’organització local anterior a la creació dels ajuntaments constitucionals del segle XIX.
Quan es consoliden els municipis moderns, aquests espais passen a integrar-se jurídicament en dues categories: béns comunals, quan el seu aprofitament correspon als veïns; béns de domini públic municipal, quan estan destinats a l’ús general.
El Registre no crea el domini públic
Des del punt de vista jurídic, existeix un principi fonamental: la inscripció al Registre de la Propietat no és constitutiva del domini públic. Això significa que un bé pot ser públic encara que no estigui inscrit. El que és determinant és la seva afectació a l’ús públic o comunal.
Per aquest motiu, la jurisprudència ha reiterat que la manca d’inscripció registral no converteix automàticament un espai públic en propietat privada. El caràcter públic pot acreditar-se mitjançant altres elements: cartografia històrica, fotografies aèries antigues, documentació municipal, testimonis veïnals,o la pròpia funció urbanística de l’espai.
Les eres comunals: un cas paradigmàtic
Les eres comunals representen un dels exemples més clars d’aquesta realitat. Tradicionalment se situaven a les proximitats del nucli del poble i constituïen espais oberts compartits on es realitzava la batuda del cereal. El seu ús era col·lectiu i regulat per la costum.
Amb la desaparició de l’agricultura tradicional, moltes d’aquestes eres van deixar d’utilitzar-se per a la seva funció original. Tanmateix, la pèrdua d’ús agrícola no implica la pèrdua del seu caràcter públic o comunal. En alguns casos, propietaris confrontants han intentat incorporar aquests espais a les seves finques privades, generant conflictes jurídics que obliguen a reconstruir la història del lloc.
Artimanyes processals per apropiar-se de l’espai públic
En els darrers anys han aparegut estratègies jurídiques destinades a intentar transformar espais públics històrics en propietat privada. Aquestes pràctiques solen basar-se en aprofitar les debilitats documentals dels nuclis rurals antics.
Entre les maniobres més habituals hi trobem:
- Procediments de deslinde o amollonament. Es promouen accions judicials aparentment tècniques amb l’objectiu formal de “fixar límits entre finques”. A la pràctica, s’intenta desplaçar la línia divisòria per incorporar part de la plaça o de l’era a una finca privada.
- Peritatges basats exclusivament en el Registre o el Cadastre. Alguns informes pericials ignoren deliberadament: la història urbanística del nucli,l’ús col·lectiu de l’espai o la cartografia històrica.D’aquesta manera es construeix una interpretació que presenta l’espai públic com si fos una franja indeterminada susceptible d’apropiació.
- Reinterpretació interessada de descripcions registrals antigues. Les descripcions de finques del segle XIX o principis del XX solen ser molt imprecises (“confronta amb plaça”, “confronta amb era”…). En alguns litigis s’intenta reinterpretar aquestes referències per expandir artificialment els límits de la propietat privada.
- Confondre la manca d’inscripció amb inexistència de domini públic. Un dels arguments més freqüents consisteix a afirmar que, si l’espai no apareix inscrit com a finca municipal, s’ha de presumir propietat privada. No obstant això, aquest raonament ignora el principi fonamental que el domini públic no depèn de la seva inscripció registral.
Quan un procediment verbal pot tenir conseqüències penals
Molts d’aquests litigis es tramiten mitjançant procediments civils aparentment menors, com els judicis verbals de deslinde o amollonament. A primera vista poden semblar simples conflictes entre propietaris confrontants.
Tanmateix, quan l’objecte real del litigi és incorporar a una finca privada una part d’un espai que històricament pertany a l’ús públic, la naturalesa del conflicte canvia radicalment. Si s’acredita que el procediment pretén apropiar-se d’una plaça, era o espai comunal, l’actuació pot arribar a interpretar-se com un intent d’usurpació de patrimoni públic.
En aquest escenari, el que ha començat com un simple procediment civil podria derivar en denúncies per usurpació de béns públics i investigacions per frau processal, si s’aporten informes o interpretacions tècniques destinades a induir a error al tribunal.
La frontera entre un conflicte civil legítim i una temptativa d’apropiació del domini públic pot dependre, precisament, de l’existència d’una intenció d’alterar artificialment la realitat històrica de l’espai.
El valor probatori de l’ús històric
En els litigis sobre places o espais oberts en nuclis rurals, l’element més determinant sol ser l’ús històric del lloc. Si durant dècades o generacions un espai ha funcionat com a lloc de reunió del poble, accés a habitatges, punt de pas o espai central del nucli,els tribunals poden considerar que existeix una afectació a l’ús públic, encara que la documentació registral sigui ambigua o inexistent.
En altres paraules, la funció social de l’espai pot prevaldre sobre la manca d’inscripció registral.
Un patrimoni vulnerable
Aquest tipus de conflictes s’ha tornat més freqüent en les darreres dècades. L’abandonament rural, la manca d’inventaris municipals actualitzats i l’escassa delimitació cadastral d’alguns nuclis històrics han creat situacions d’incertesa jurídica.
En aquest context, procediments com els deslindes o amollonaments poden convertir-se en escenaris on es discuteix la titularitat d’espais que durant segles van ser clarament comunals. Quan aquestes accions s’utilitzen per intentar apropiar-se d’espais que històricament han pertangut a la comunitat, no només es planteja un conflicte jurídic, sinó també una qüestió de protecció del patrimoni col·lectiu i de la memòria dels pobles de muntanya.
Les petites places, eres i espais oberts del Pirineu no són simplement buits entre cases de pedra. Constitueixen elements fonamentals de la vida comunitària que ha estructurat els pobles de muntanya durant segles. Encara que moltes vegades no apareguin en els registres moderns, el seu caràcter públic forma part d’una realitat històrica i jurídica que continua plenament vigent avui. Defensar aquests espais significa també defensar la memòria col·lectiva, la integritat del patrimoni rural i el dret de les comunitats a conservar el seu territori comú.
