El fenomen no és aïllat ni exclusiu d’un territori concret, sinó que encaixa amb una problemàtica àmpliament estudiada en ciència política i dret administratiu: la captura institucional en entorns de baixa densitat institucional, especialment en municipis petits.
La captura de les institucions locals per part de xarxes d’interessos privats no només perverteix el procediment administratiu, sinó que anul·la el propòsit mateix de la democràcia municipal. La desnaturalització de l’Ajuntament, convertit en una extensió de dinàmiques associatives i lleialtats personals, crea un ecosistema d’impunitat on la norma jurídica és substituïda per la voluntat d’un nucli decisori inamovible.
Sense mecanismes de control externs i amb un alt cost per a la dissidència, el risc és la consolidació d’un sistema caciquil modern que utilitza la bandera política com a mer embolcall d’una estructura de poder purament instrumental.
L’estructura de poder i la normalització de la via de fet
Independentment que l’adscripció política oscil·li entre Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya, es manté inalterable un mateix nucli decisori sustentat per les mateixes relacions socials i una xarxa de lleialtats idèntica; en aquest escenari, el color polític perd tota la seva rellevància davant la continuïtat d’aquestes estructures de poder.
Aquesta dinàmica afavoreix la normalització de la via de fet, manifestada a través d’actuacions materials sense un expedient sòlid i una tolerància selectiva que permet la consolidació de fets consumats davant l’absència d’una reacció correctora. Quan la via de fet deixa de ser una excepcionalitat per esdevenir una pràctica habitual, deixa de considerar-se una desviació puntual per transformar-se en un vertader model de gestió.
Confusió de rols i ús instrumental del poder
Aquesta situació es veu agreujada per una confusió estructural de rols, on els càrrecs públics romanen intrínsecament vinculats a la dinàmica associativa, fet que deriva en una manca d’abstenció sistemàtica en assumptes sensibles i intervencions creuades dins dels expedients. Aquesta erosió de la imparcialitat objectiva exigida per l’ordenament compromet la integritat de la funció pública.
En conseqüència, l’ús instrumental del poder es fa evident mitjançant indicadors com l’activació de recursos institucionals per protegir membres de l’entorn, l’ús del silenci administratiu com a mecanisme estratègic i el desgast sistemàtic cap a qui qüestiona les decisions, tot sota una narrativa pública alineada amb els interessos de l’associació.
El problema de fons: la desinstitucionalització
En última instància, el vertader problema és la desinstitucionalització del poder local: l’Ajuntament abandona la seva funció d’àrbitre neutral de l’interès general per transformar-se en l’eina d’una xarxa organitzada. Aquest fenomen és especialment greu en municipis petits, on l’absència d’una premsa forta, d’una oposició estructurada i de tècnics independents permanents deixa el ciutadà en una vulnerabilitat absoluta.
En aquests entorns, l’elevat cost social que comporta denunciar les irregularitats acaba per blindar aquestes dinàmiques i afeblir definitivament la salut democràtica de la institució.
La regeneració no vindrà només de canvis de sigles. Vindrà de reforçar els mecanismes de control, d’exigir transparència real, de garantir tècnics independents i de recuperar una idea bàsica: el poder local no pertany a cap cercle, sinó al conjunt de la ciutadania. Perquè quan la institució es debilita, no perd només el dissident. Hi perd tota la comunitat.
