El mil·lenari de Peramola és, sens dubte, una oportunitat magnífica per posar en valor la història, el patrimoni i la identitat d’un municipi amb arrels profundes. Celebrar mil anys de la primera menció documental no és un fet menor, i qualsevol iniciativa cultural en aquest sentit mereix reconeixement.
Però precisament perquè és un acte positiu, cultural i institucionalment rellevant, la seva gestió administrativa hauria de ser exemplar.
En el darrer Ple municipal es va posar de manifest una circumstància que va molt més enllà del contingut del mil·lenari: no existeix cap expedient administratiu obert que doni cobertura a aquesta iniciativa, malgrat que ja s’han celebrat actes públics i s’han generat despeses assumides per l’Ajuntament.
Segons es va constatar, les despeses derivades de l’acte de presentació es van tramitar mitjançant decret d’alcaldia i factures directes, sense que consti prèviament cap memòria justificativa, retenció de crèdit, autorització formal de la despesa ni expedient de contractació.
Això no és una qüestió formalista ni burocràtica. És una qüestió essencial en l’administració pública.
En qualsevol ajuntament, el procediment de despesa té un ordre obligatori: primer es justifica la necessitat, després es reserva el crèdit, s’autoritza la despesa, es formalitza l’encàrrec i, finalment, s’abona la factura. Invertir aquest ordre significa situar la despesa fora del circuit administratiu ordinari.
I quan això passa, el problema ja no és cultural, ni polític, ni simbòlic. És institucional.
Els regidors tenen, per llei, el dret i l’obligació de conèixer els expedients municipals per poder exercir la seva funció de control. Però encara més important és que aquests expedients existeixin abans que es produeixin les actuacions i les despeses.
La qualitat democràtica d’un ajuntament no es mesura només per les iniciatives que impulsa, sinó per com les tramita.
Peramola mereix un mil·lenari a l’altura de la seva història. I això implica que, també en la seva gestió administrativa, es respectin escrupolosament els procediments que garanteixen la transparència, el control i la bona gestió dels recursos públics.
Perquè, al final, el que protegeix les institucions no és el relat dels actes que celebren, sinó la correcció amb què els gestionen.
