Aquest dissabte passat s’ha celebrat la trobada ‘Connectem el Pirineu’ dins el projecte ‘Catalunya Lidera’ i els Diàlegs per Lleida que organitza el diari Segre, amb el suport de la Generalitat de Catalunya. La sessió va tenir lloc al teatre La Lira de Tremp, amb la inauguració pel conseller de la Presidència, Albert Dalmau, la cloenda del conseller del DARP, Òscar Ordeig, i la participació dels alcaldes de les capitals de les comarques pirinenques i de diversos empresaris d’èxit dels Pallars.
Les reivindicacions dels empresaris i dels alcaldes van coincidir prou en la millora de les carreteres i vies de connexió amb les capitals, però sobretot també entre les comarques, i l’agraïment de l’anunci del conseller Dalmau de la posada en marxa, per fi, de la millora de l’Eix Pirinenc (N-260) al tram entre Xerallo i Viu de Llevata, i un altre tram entre Comiols i Vall Llebrera. També van coincidir en reclamar que la connectivitat virtual amb internet arribi a tots els nuclis de població i no s’hagi de baixar a les capitals de comarca a treballar, i en acabar amb “els límits a l’edificabilitat”, tant pel que fa a nou habitatge com a sòl industrial per construir o ampliar polígons industrials.
Uns i altres van demanar que “viure al Pirineu no sigui un acte d’heroïcitat” i que no segueixi la tendència poblacional a la baixa, amb pèrdua d’habitants per la manca de possibilitats de feina i llocs de treball qualificats “d’acord amb llurs estudis i formació”. I van reclamar mesures perquè el Pirineu pugui “créixer econòmicament” i no seguir frenat amb el monocultiu econòmic del turisme. Amb tot plegat hi podem estar d’acord totes les qui vivim al Pirineu, sens dubte! I per fi un Govern té la valentia i la fermesa d’impulsar al menys aquest tram més malmès de la N-260 entre Xerallo i Viu de Llevata, que els habitants esperen des de l’anunci del primer projecte als anys 90.
Però el primer cop de puny a l’ànima d’algú, com jo, que fa vint anys va pujar a viure als Pirineus procedent d’una gran ciutat, fou quan alguns dels participants van posar com a exemple i referent Andorra. Primer, com a territori pirinenc que, al contrari que les comarques catalanes, ha incrementat amb escreix la seua població i va passar dels pocs més dels 6.000 habitants l’any 1950 als més de 89.000 de l’actualitat. Creieu que tots els censats a Andorra hi viuen tot l’any? Volem unes poblacions pirinenques massificades com ho estan moltes capitals de comarca i grans ciutats de Catalunya? De debò ens hem d’emmirallar en un país, Andorra, que està desbordat urbanísticament de punta a punta de les seues fronteres, amb més similituds a una gran ciutat massificada i estressada pel volum i la pol·lució de vehicles?
I encara va fer més mal a l’ànima quan el president de la Federació d’Hostaleria de Lleida, Josep Castellarnau, va advertir que no podem seguir perdent oportunitats de negoci “com l’ampliació de Baqueira, el Dr. Music Festival o els JJ.OO. d’hivern”, que ara s’estan celebrant als Alps italians. Però la perla va ser quan el Sr. Castellarnau va criticar que el Parc Nacional estigui tant abandonat i sense una bona gestió que impulsi projectes perquè els visitants el puguin gaudir de debò i fer-se selfies i fotos, “com el pont tibetà que ha construït Andorra”.
Anem a pams: l’ampliació de Baqueira es va fer finalment, però en lloc de malmetre l’ecosistema en molleres i estanys d’alta muntanya de gran valor ecològic i hàbitat d’espècies prioritàries, com l’os bru, que era i és la vall d’Àrreu, es va ampliar cap a la vall de Ruda, tot canviant més pistes d’esquí per una nova urbanització, gràcies a la intervenció dels sectors conservacionistes del moment.
Quant al festival Dr. Music, els milions d’euros que preveia d’impacte econòmic, al final quan parles amb molts veïns de la zona et diuen que els milers de persones que hi acudeixen, pels perfils de la major part, ni gasten gaire en les botigues, ni en allotjaments (planten tendes de campanya als llocs habilitats) i a sobre el volum de deixalles i brutícia és insuportable, a banda de l’impacte dels decibels i la massificació de gent en un indret sensible com són els prats de dall pirinencs.
Dels Jocs Olímpcs, només cal recordar que hi va haver alcaldes pirinencs que tampoc els volien, pot ser perquè sabien que sovint aquests esdeveniments venen acompanyats de projectes urbanístics impactants i d’infraestructures que després cauen en l’oblit, però els municipis han de costejar el manteniment, i els llocs de treball que es creen són temporals i de baix nivell.
I, finalment, el Parc Nacional, ai! Sr. Castellarnau, és un espai natural protegit del primer ordre, i per tant aquí s’hi conserven ecosistemes únics que són hàbitat d’espècies prioritàries, i que garanteixen processos biològics clau, tant per a la vida silvestre com per als serveis ecosistèmics que permeten la vida humana, en el moment en què acull més de 200 estanys d’origen glaciar i les capçaleres dels principals rius que ens proveeixen d’aigua i d’electricitat.
L’alcaldessa de Tremp i delegada de la Generalitat al Pirineu, Sílvia Romero, va posar de relleu la importància de mantenir i fins i tot recuperar els valors de la societat pirinenca, aquells valors de unien als seus habitants per sobre de les limitacions de l’orografia i les precàries connexions viàries d’altres èpoques. Crec que entre aquests valors s’hi troben la calma i la serenitat que permet un territori no massificat, on els seus veïns i veïnes se saluden cada dia i conversen i es donen suport quan venen maldades. Una manera de fer i de viure que prioritza la comunitat per davant de certes comoditats i sofisticacions més pròpies de grans urbs desmesurades.
Crec sincerament que als Pirineus cal canviar el xip i no caure en la trampa neoliberal del creixement econòmic il·limitat, a costa de sacrificar els espais naturals i genuïns que ens queden. Hem d’aprofitar l’essència d’una altra manera de viure més senzilla i alhora més sostenible que hem heretat dels avantpassats, i que aquí a dalt encara es conserva prou. Els catalans ens vam carregar bona part dels espais naturals del Vallès i dels deltes dels nostres principals rius, i hem petat urbanísticament la costa de nord a sud.
De debò volem importar aquest model al Pirineu? No fora millor crear un model propi basat en la preservació de l’excepcional natura i cultura que l’han fet ser un territori únic, de gran valor etnològic i ecològic, que no ha perdut l’essència de la vida, i que ens connecta com a comunitat i humanitat, més enllà de projectes insostenibles?
