El risc de les auditories europees: els fons com els Next Generation o FEDER són extremadament rigorosos amb la traçabilitat. Per a un auditor de la UE, si un logotip apareix en un cartell però no hi ha un conveni que justifiqui aquesta participació, pot considerar-se publicitat enganyosa o, pitjor, una irregularitat en la justificació de la governança del projecte.
En molts projectes públics del territori —especialment aquells vinculats a subvencions, programes europeus o iniciatives supramunicipals— és habitual trobar expressions com: “amb el suport de…”, “amb la col·laboració de…”, “projecte impulsat per…”, “amb la participació de…”. Aquestes fórmules apareixen en notes de premsa, webs institucionals, cartelleria, presentacions públiques i dossiers divulgatius. Formen part del relat institucional que acompanya qualsevol iniciativa pública i projecten una imatge de cooperació entre administracions i entitats del territori.
El problema no és comunicatiu. El problema és quan aquest “suport” no es pot trobar enlloc dins dels expedients administratius. I aquí és on entrem en un terreny que ja no és polític ni narratiu, sinó estrictament de governança pública.
El principi bàsic: el que no està documentat, no existeix.
En dret administratiu, la participació d’una entitat en un projecte públic només pot existir si queda acreditada documentalment mitjançant algun dels instruments següents: un conveni signat, una resolució administrativa, una aportació econòmica amb partida pressupostària, un informe tècnic emès per personal adscrit, una encomana de gestió o una responsabilitat formal en la tramitació, execució o supervisió.
Si res d’això consta a l’expedient, aquella entitat no forma part del projecte en termes administratius, encara que aparegui destacada en la comunicació pública.
La disfunció: relat institucional vs. realitat administrativa
Quan una entitat figura reiteradament com a “suport” però no hi ha cap document que defineixi el seu paper, no hi ha cap rastre pressupostari, no hi ha cap intervenció tècnica acreditada, o no hi ha cap responsabilitat formal assignada, es produeix una desconnexió clara entre el que s’explica públicament i el que realment existeix jurídicament.
Això no és un detall menor. És una anomalia de governança i això és especialment greu en projectes amb fons públics. En programes finançats amb subvencions FEDER, PECT o altres línies públiques, cada actor que apareix com a participant ha de tenir un rol definible, justificable i auditable.
Els auditors no revisen notes de premsa. Revisen expedients.Quan el “suport” només existeix en l’àmbit comunicatiu, però no en l’administratiu, es genera una situació delicada: es construeix una imatge de cooperació institucional que no té correspondència amb la realitat documental.
I el que no és traçable, en gestió pública, és un senyal d’alerta. Quatre principis de governança que queden afectats:
- Responsabilitat (accountability). Si una entitat “dona suport”, de què és responsable exactament? Si no es pot determinar, el concepte de responsabilitat queda buit.
- Traçabilitat dels fons públics. Qui aporta recursos? Quins? Amb quin títol jurídic? Si no es pot seguir el rastre, el suport és administrativament inexistent.
- Transparència real. La transparència no és dir que hi participes. És que qualsevol persona pugui anar a l’expedient i veure el document que ho acredita.
- Seguretat jurídica del procediment. Els expedients han de reflectir tota la realitat jurídica del projecte. Si hi ha actors que només existeixen en el relat, el procediment està mal reflectit.
Davant d’aquestes situacions, la pregunta no és acusatòria. És tècnica i molt simple: en qualitat de què concreta i documentada consta aquesta entitat com a “suport” dins de l’expedient?
Si la resposta no es pot aportar amb documents, el problema no és de percepció. És de qualitat administrativa.
Aquesta pràctica és relativament freqüent i sovint passa desapercebuda perquè no genera conflicte immediat. Però té conseqüències importants: dilueix responsabilitats, dificulta el control intern, complica l’auditoria externa i converteix la comunicació institucional en un espai on es projecten rols que jurídicament no existeixen.
No és un problema ideològic. No és un problema partidista. És un problema de bona administració.
En l’administració pública, els projectes no es defineixen pel que es diu, sinó pel que es pot ensenyar en un expedient. Quan el relat institucional no coincideix amb la realitat documental, la governança es debilita.
En dret públic, la voluntat de l’administració no es presumeix, s’acredita. Sense document, no hi ha voluntat institucional, només hi ha intencionalitat política. I això, encara que no faci soroll, és una anomalia clara.
