L’Ajuntament de Peramola (Alt Urgell) defensa la compatibilitat entre l’escalada i la conservació de les pintures rupestres i els jaciments que hi ha al Roc del Rombau. Tot plegat, després que el Departament de Cultura hagi delimitat l’entorn de protecció d’aquest patrimoni, que abasta una superfície total de 36 hectàrees.
Segons el document publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), es prohibeixen les activitats esportives d’escalada en l’àrea de la zona arqueològica, a més d’acampar i fer fogueres. Un fet que ha generat incertesa, tenint en compte que no s’ha acabat de detallar la zona on s’aplica aquesta restricció. Davant d’aquesta situació, el consistori té previst reunir-se pròximament amb tècnics de Cultura.
Les pintures es troben a uns sis metres d’alçada de la base de la gran paret vertical del Roc del Rombau, ocupen una superfície de 110 centímetres quadrats i estan reconegudes com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). Cal tenir en compte que la Llei del Patrimoni Cultural Català estableix que l’art rupestre és indestriable del seu entorn paisatgístic i, per tant, els indrets on es conserven han de quedar protegits. De fet, aquest valor excepcional va motivar, l’any 1998, la inclusió de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la península Ibèrica (ARAMPI) a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.
L’alcalde de Peramola, Joan Puig, creu que la delimitació de l’entorn de protecció que s’ha aplicat al Roc de Rombau és “molt restrictiva” i que podria afectar algunes vies d’escalada que es consideren “importants” per al col·lectiu que practica aquesta activitat esportiva. Per tot plegat, l’Ajuntament ha demanat poder parlar amb el Departament per acabar d’entendre les seves implicacions i, en la trobada prevista per d’aquí a uns dies, esperen conèixer els criteris amb què han basat la norma.
Puig explica que en el moment de la inclusió de les pintures com a Patrimoni Mundial de la UNESCO ja es va fer un tancat per protegir-les i es van instal·lar cartells informatius a la zona. Ara, amb la nova restricció, l’alcalde comenta que ha rebut trucades de persones de diferents punts de l’Estat interessant-se per aquesta qüestió, tenint en compte, ha apuntat, que “Peramola és un centre d’escalada de renom mundial”.
Per aquest motiu, es mostra preocupat pels efectes que pugui tenir la delimitació d’aquest entorn de protecció.
“Crec que hi cap tot, que per les pintures i els jaciments està bé que es reguli, però, que sempre hi pot haver excepcions o punts diferents que permetin dur a terme totes les activitats que es fan a la muntanya”, assegura l’alcalde de Peramola. En aquest sentit, afirma que la comunitat d’escaladors sempre ha estat “respectuosa” amb el patrimoni d’aquest entorn. A més, es mostra obert a col·laborar amb Cultura en el cas que calgués fer una regulació de les activitats a la zona.
Centre de dinamització de l’escalada
Pel que fa a la prohibició d’acampar a la zona protegida, el primer edil explica que el consistori va habilitar fa gairebé tres anys una àrea d’autocaravanes. A més, fa un parell d’anys es va posar en marxa un Centre d’acollida i dinamització de l’escalada i esports de mitja muntanya a l’edifici de l’antic casino de la localitat, tenint en compte que és una zona d’afluència d’escaladors d’arreu del món.
Tot i que la cronologia de les pintures no és precisa, els motius representats són característics de la pintura esquemàtica, que té el seu origen al Neolític final i un període d’esplendor entre l’edat del bronze i l’edat del ferro. El conjunt rupestre presenta una composició principal envoltada de diversos motius secundaris. Destaquen sis figures d’estil esquemàtic-abstracte, entre les quals sobresurt una figura central formada per cercles concatenats. Les representacions, executades amb traç simple, s’acompanyen de digitacions i d’altres restes pictòriques.
1 comentari a “Peramola defensa la compatibilitat entre l’escalada i la conservació de les pintures rupestres del Roc del Rombau”
Les pintures rupestres no són un recurs recreatiu més. No es poden traslladar, ni replicar, ni recuperar un cop malmeses. Formen part del relat llarg del territori, de la memòria col·lectiva i de la identitat cultural que ens defineix com a comunitat. Protegir-les no és una decisió arbitrària, sinó una obligació legal, ètica i cultural.
Davant d’això, costa entendre la resposta d’una part del col·lectiu escalador. No s’ha prohibit l’escalada a tot el massís, ni tan sols a tota la Roca de Rumbau. S’ha limitada una zona molt concreta, precisament la que conté un valor patrimonial excepcional. La resta del roc continua disponible, i a més hi ha sectors propers plenament consolidats per a l’escalada, com Coll d’Energó o Perles, amb vies, accessos i potencial més que suficient.
Aquí és on apareix la sensació d’egoisme. Quan existeixen alternatives clares, insistir a ocupar justament l’espai que cal preservar no és una qüestió de necessitat, sinó de voluntat de no cedir. I això, en un context de béns comuns, és un mal precedent.
També cal dir-ho clar: l’escalada, com a activitat, no aporta per si sola un benefici social directe que justifiqui passar per sobre del patrimoni. No estem parlant d’un servei essencial, ni d’un ús tradicional arrelat al territori des de fa segles. És una pràctica legítima, sí, però substituïble en l’espai. El patrimoni arqueològic, en canvi, no ho és.
Conservar no vol dir prohibir-ho tot. Vol dir prioritzar, entendre que no totes les necessitats tenen el mateix pes i que hi ha línies que no s’haurien de creuar. El patrimoni arquitectònic i arqueològic és un llegat que no ens pertany només a nosaltres, sinó també a les generacions futures. I això ha d’estar per sobre de qualsevol interès sectorial quan hi ha alternatives reals i viables.
Defensar aquesta protecció no és anar contra ningú. És, simplement, entendre quin és el lloc de cadascú dins del territori.