Víctor Font es prepara per l’assalt a la presidència del Barça

0
179

La guerra de fons per la presidència del FC Barcelona, que s’hauria de lliurar la primavera del 2021, ha arrencat ja fa mesos, per no dir que va començar quan l’actual president del club, Josep Maria Bartomeu, va prendre possessió el 2015 després de guanyar un triplet i de ressuscitar d’entre els morts. Així ho certificaven les enquestes que només sis mesos abans concedien un substancial avantatge al llavors presumpte candidat Joan Laporta com a reacció social a la mala marxa esportiva de l’equip de Luis Enrique i abans que Leo Messi assumís el comandament del millor trident davanter de totes les èpoques al costat de Luis Suárez i Neymar Jr.

Serveixi la reflexió per avançar, davant la gran partida d’escacs entre els grans lobbys econòmics, polítics i esportius que ambicionen el poder del Barça, que només en molt comptades ocasions el pes d’una excel·lent campanya electoral o un programa de gestió atractiu ha pogut contrarestar un estat d’ànim satisfactori provocat pels títols i el bon futbol. Sovint, els primeres espases obliden que el Barça segueix sent, encara que els desvaris del màrqueting intentin esborrar les sigles de l’escut, un club de futbol.

Una altra cosa és que el seu entorn s’hagi convertit en un joc de trons en què la gran batalla de l’oposició passa per derrotar el règim instal·lat des del 2010 sota la presidència de Sandro Rosell, el president més votat de la història, continuat per Josep Maria Bartomeu i que aspira a mantenir el vicepresident Jordi Cardoner. En l’angle oposat del ring, l’oponent és Víctor Font, la cara nova dels mateixos rivals de sempre, Jaume Roures, el cruyffisme, el guardiolisme, un sector sobiranista que perviu enredat entre les restes de Convergència i, després d’una reagrupació estratègica , també participada de l’interès personal –i obsessiu– de l’exvicepresident Ferran Soriano.

Aquest potent lobby, bàsicament integrat pels qui més negocis van poder fer sota el paraigua de Joan Laporta, aspira a volar sol sense la molesta companyia ara d’aquest polèmic advocat que ja va fracassar en el seu intent de retorn el 2015.

Víctor Font, director i regent d’una sèrie de consultories d’èxit internacional operades des de Dubai, ha aglutinat aquesta rara fesomia requerida per ser president del Barça avui dia, és a dir, insensatesa, embriaguesa pel poder i sobretot la condició indispensable de ser milionari. Destaca per descomptat per la seva absoluta manca d’experiència en l’àmbit de la gestió esportiva o futbolística, encara que no seria ni el primer candidat ni el primer president a atresorar aquest trets, i també pel nul domini ni coneixement del llenguatge que, en aparença, més entén el soci blaugrana. Tot plegat, factors que poden ser un desavantatge, o no, si quan arribi el moment el club necessita un tomb, un altre enfocament i qui sap si un discurs més postmodern.

El que no està en dubte és que com a admirador de Joan Laporta, a qui Font considera el millor president de la història del club, el seu compromís adquirit és amb aquest entorn business generat durant el seu mandat i responsable directe d’arruïnar el club amb el reforç de personatges com Xavier Sala i Martín Joan Oliver.

La seva escassa sensibilitat per tot el que representa el Barça emocionalment i històricament es deriva del seu propi perfil, el d’un exiliat professional en un món on només hi ha clients, contractes, competència financera i màrqueting, viscut a milers i milers de quilòmetres de Barcelona.