Ramon Juncosa va ser l’autor del pla per imposar l’hegemonia nacionalista a Catalunya

0
147

A la reunió del govern de la Generalitat que es va celebrar el 3 de setembre del 1990, el president Jordi Pujol va demanar als seus consellers què pensaven d’un document que els havia repartit uns dies abans. Tenia 33 fulls i 3 més d’annexos, no tenia un títol específic, tot i que se’l va conèixer com a Programa 2000. Feia ja un parell d’anys que Pujol tenia la sensació que hi havia un cert “relaxament nacional” i que calia sotmetre Catalunya a una política de nacionalització per aconseguir que la identitat catalana fos hegemònica. En cap moment del document apareix la paraula independència, però la situació que viu Catalunya ara es pot reinterpretar a la llum del seu contingut.

En aquell consell executiu hi va assistir Ramon Juncosa. Pujol va explicar així la seva presència: “Vull recordar que fa molt de temps que parlem de la necessitat de dur a terme una activa política de nacionalització, i que tot i que hem iniciat algunes coses, no ho acabem de fer mai a fons i d’una manera seguida. El nomenament d’en Juncosa ha d’ajudar a resoldre això”. Juncosa era un home d’absoluta confiança del president. Militant de CDC des de la seva fundació, va entrar a l’Administració de la Generalitat l’any 1981 i va ocupar diversos càrrecs al departament d’Educació. Pujol el va nomenar director general d’Avaluació i Estudis del departament de Presidència perquè elaborés aquest programa nacionalitzador. Va morir el 2000.

El document estava dividit en dues parts –Línies generals i Desenvolupament dels àmbits d’actuació– i tenia dos annexos: Estructuració de l’acció i Pensament. Agents actuants. A alguns mitjans es van filtrar, aquella tardor, els vint fulls corresponents al Desenvolupament dels àmbits d’actuació, però les Línies generals i els annexos, on constaven els encarregats de promoure i impulsar els objectius nacionalitzadors, van quedar en l’anonimat. EL TRIANGLE els desvela a partir d’aquesta edició.

Les Línies generals comencen amb un apartat titulat Catalunya i la seva identitat en el qual s’afirma que “no es tracta tant de recuperar la identitat com de reinterpretar-la, d’afirmar-la i fer-la hegemònica en tots els camps de l’activitat humana. No només en el camp de la cultura, sinó en el camp de la política, l’economia, l’administració…”.

Pujol volia redefinir el que en deia model de ciutadà català: “Ser ciutadà català ha de voler dir, per exemple: ser més culte (hi ha indicadors que permeten assegurar-ho, com l’índex de lectura, de consum cultural, etc.), pertànyer a una societat més moderna, més avançada, amb un grau més alt de benestar social, ambiental i cultural, ser més cívic, lliure, solidari i plural alhora i ser més europeu, més acostat als models culturals socials i econòmics europeus…”.

Per forjar la identitat considera que cal intervenir en les escoles, els mitjans de comunicació i el sector cultural: “Avui disposem d’unes eines cabdals perquè el model cultural català pugui penetrar (en un procés lent encara, però que caldria fer definitiu, i, alhora, permanentment revisable) en el cos social”. I aquestes eines serien “l’escola, ara, en català i després plenament catalana quan pugui vehicular tots els continguts socioculturals catalans, els mitjans de comunicació de masses i especialment els mitjans de comunicació públics audiovisuals i la sociocultura”.