L’arquebisbe Vives queda molt tocat per la mala gestió del cas del seminari herètic

Per Jaume Reixach

0
1486

De petit, Joan-Enric Vives aspirava a “ser el papa de Roma”. Així ho recorden els seus companys d’infància del barri del Poblenou de Barcelona, on va néixer. Joan-Enric Vives ha arribat força lluny en la seva ambiciosa cursa eclesiàstica per accedir algun dia al soli de Sant Pere. Va ser ordenat sacerdot l’any 1974 i el 1993, el papa Joan Pau II ja el va fer bisbe; deu anys més tard, va ser designat titular del bisbat d’Urgell i, per tant, copríncep d’Andorra; l’any 2010, el papa Benet XVI el va nomenar arquebisbe “ad personam”.

A més, acumula diversos càrrecs en l’estructura eclesial catalana i espanyola. És secretari general de la Conferència Episcopal Tarraconense, que aplega tots els bisbes de les diòcesis catalanes, i forma part de la comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), on ocupa la presidència de la comissió de Seminaris i d’Universitats.

CONNEXIONS AMB L’OPUS DEI

Però la bona estrella de l’arquebisbe Joan-Enric Vives sembla que s’ha apagat. D’un cantó, la nova correlació de forces al Vaticà, després de l’elecció del papa Francesc, no l’afavoreix. Encara que, anys enrere, passava per “progressista”, Joan-Enric Vives sempre ha conreat una bona sintonia amb l’Opus Dei, la prelatura de Josemaría Escrivá de Balaguer, que té un fort arrelament a Andorra.

Com és sabut, l’Opus Dei va tenir una gran influència al Vaticà durant el papat de Joan Pau II. Però l’actual papa Francesc és jesuïta i la Companyia de Jesús és l’orde tradicionalment i aferrissadament oposada al poder de l’Opus Dei. Per tant, l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives té, en aquest sentit, males cartes per esdevenir cardenal, que seria el pas previ a la seva hipotètica ascensió a la dignitat de papa, que és el seu desig secret.

COMPLICITAT AMB EL PROCÉS INDEPENDENTISTA

Tampoc l’ajuda el seu tarannà nacionalista català, que ha reivindicat amb les seves apel·lacions al “dret a decidir” i el suport als líders independentistes presos. El copríncep d’Andorra és l’única autoritat europea –a més del president d’Eslovènia- que ha acceptat reunir-se amb el president independentista de la Generalitat, Quim Torra, amb qui ja s’ha vist dues vegades.

Quim Torra i el seu antecessor en el càrrec, Carles Puigdemont, són sistemàticament ignorats per les cancelleries occidentals, que rebutgen el seu intent de trencar l’Estat espanyol. Per això, la desacomplexada complicitat que demostra el copríncep d’Andorra amb el projecte secessionista no escapa a l’anàlisi dels observadors internacionals ni tampoc als eficients serveis diplomàtics del Vaticà, que el tenen en el radar.

Joan-Enric Vives no n’és conscient, però la seva simpatia pel procés independentista de Catalunya perjudica, objectivament, els interessos de l’Estat andorrà i dels seus ciutadans. Com a copríncep –i, per tant, cap d’Estat- hauria de saber que Andorra s’està jugant el seu futur en les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea i que Brussel·les ja ha demostrat, de manera reiterada, que els independentistes catalans no són ben rebuts.

EL CAS DEL SEMINARI DEL POBLE DE DÉU

Però allò que més ha soscavat la trajectòria de l’arquebisbe d’Urgell en el seu camí cap al Vaticà ha estat la seva tèbia i tardana recció en relació amb l’associació Seminari del Poble de Déu (SPD), titllada d’herètica i sectària per la poderosa Congregació per a la Doctrina de la Fe, la institució vaticana que vetlla per l’ortodòxia catòlica. Les activitats del SPD van ser suspeses i prohibides pel cardenal de Barcelona, Joan-Josep Omella, mitjançant un decret publicat el 15 d’abril del 2017.

En els últims mesos, els bisbes de Barcelona, Vic, Tarragona i Lleida han procedit a apartar de les seves funcions els capellans investigats per la seva passada pertinença al SPD. Però Joan-Enric Vives s’ha resistit fins a l’últim moment a acatar les instruccions del Vaticà i no ha estat fins fa pocs dies que –segons ha informat el Diari d’Andorra– ha decidit rellevar els quatre sacerdots de la diòcesi d’Urgell encausats en el procediment que instrueix el tribunal eclesiàstic de Vic. Aquesta insòlita resistència a les instruccions de la Congregació per a la Doctrina de la Fe també col·loca el copríncep d’Andorra en una delicada situació.

UNA SECTA ARRELADA A LA DIÒCESI

El SPD tenia a la diòcesi d’Urgell una de les seves plataformes territorials més sòlides, gràcies a la protecció que va donar el bisbe Joan Martí Alanis a les activitats de l’associació que va fundar, l’any 1967, el laic Paco Casanovas. El bisbat va cedir a l’entitat sectària la rectoria de Sant Martí de Campelles, on hi van muntar una Casa d’Espiritualitat i Cultura, que va rebre, l’any 1994, la visita de Jordi Pujol i de la seva esposa, Marta Ferrusola.

Les germanes Lourdes i Rosa Campi, de Músser (la Cerdanya), van tenir un paper fonamental en la fundació i expansió de les activitats d’aquest seminari herètic. A la mort, l’any 2002, de Paco Casanovas, el “guru” d’aquesta secta, Lourdes Campi va assumir la presidència del SPD fins a la seva extinció forçada, l’any 2017. En una entrevista concedida al digital Catalunya Religió l’any 2010, Lourdes Campi explicava: “A Urgell tenim la presència més gran de preveres, quatre, i un altre que va morir. Portem l’animació pastoral de bona part de la Cerdanya, Ribes de Freser i el santuari de Núria”.

EL SANTUARI DE NÚRIA

Joan-Enric Vives, en assumir l’any 2003 el càrrec de bisbe d’Urgell, va heretar, va continuar i va estrènyer la relació amb els membres del SPD, encetada pel seu antecessor, Joan Martí Alanis. Fins al punt que l’actual arquebisbe i copríncep d’Andorra va oficiar, el 12 d’octubre del 2005, la consagració sacerdotal d’un destacat membre del SPD, Joan Perera, a la catedral de Santa Maria de la Seu. En aquesta cerimònia, segons informava el butlletí oficial Església d’Urgell, hi va assistir la plana major d’aquesta entitat sectària, encapçalada per Lourdes Campi.

No només això. Joan-Enric Vives va “premiar” Joan Perera amb la seva designació com a capellà custodi del santuari de Núria –un dels càrrecs més preuats de la diòcesi-, a més de rector de les parròquies de Queralbs, Sant Martí de Campelles, Sant Sadurní de Fustanyà, Sant Cristòfol de Nevà i Sant Cristòfol de Toses. Juntament amb Montserrat, Núria és el gran santuari marià de Catalunya i, a instàncies de Joan-Enric Vives, el papa Francesc li va atorgar, l’any 2014, la categoria de Basílica Menor.

Ara, Joan Perera i tres altres capellans de la diòcesi d’Urgell vinculats al SPD han estat separats de les seves funcions, en espera del veredicte del judici que instrueix el tribunal eclesiàstic de Vic. Però l’actitud dubitativa i la reacció tardana de l’arquebisbe Joan-Enric Vives li poden passar factura. Talment com ha succeït amb l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol (Opus Dei), que també havia donat protecció a membres del SPD en la seva diòcesi i que ha estat rellevat de manera fulminant en arribar a l’edat de jubilació per no acatar al peu de la lletra les directrius de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

L’ESCÀNDOL DE LA CASA DE SANTIAGO

Tot i els bons contactes que, de fa anys, manté al Vaticà, Joan-Enric Vives és conscient que la cadira li balla. No ha estat capaç de veure la importància que tenia la investigació sobre el SPD ni la transcendència que se li ha volgut donar des del cercle de confiança del papa Francesc. En aquest sentit, serà cabdal el nomenament del pròxim nunci del Vaticà a l’Estat espanyol i a Andorra, en substitució de Renzo Fratini, que pertanyia a l’equip de l’anterior papa, Benet XVI.

Joan-Enric Vives havia aconseguit escapolir-se de l’escàndol de la Casa de Santiago –un seminari per a persones grans-, gràcies a la seva bona amistat amb el fiscal que va instruir la causa d’aquest gravíssim cas d’abusos sexuals continuats. Com a rector del seminari de Barcelona (1991-97) va tenir coneixement directe d’aquests escabrosos fets, però no va intervenir per denunciar-los ni tallar-los de soca-rel. El Vaticà ha requerit al bisbat de Barcelona que li enviï el sumari d’aquest cas a Roma per procedir a la seva detallada revisió.