Search
Close this search box.

La periodista Noemí Rodríguez també denuncia l’“opacitat informativa” d’Andorra

Noemí Rodríguez és un dels emblemes del combat per la llibertat d’expressió i d’informació a Andorra, consagrada en l’article 12 de la Constitució del 1993. Aquesta periodista va ser objecte, l’any 2004, d’una querella criminal pels delictes de difamació i d’injúries presentada per l’aleshores director de la ràdio i la televisió públiques (RTVA), Enric Castellet.

En una nota editorial feta per Noemí Rodríguez el 16 de juny del 2004 en el programa Ningú és perfecte, de Ràdio Pirineus (R7P), va criticar el desgavell provocat per Enric Castellet a RTVA i les seves males maneres de relacionar-se amb els professionals de la casa. Enric Castellet, que no era periodista, es va agafar a la tremenda aquestes crítiques a la seva gestió i va denunciar Noemí Rodríguez i Gualberto Osorio, el director de R7P, a la Batllia.

CANÒLIC MINGORANCE ‘ON FIRE’

El més gruixut del cas és que la polèmica batlle Canòlic Mingorance –recentment ascendida al Tribunal de Corts- va dictar un aute de processament contra els dos periodistes on, en aplicació de l’article 202 del Codi penal, els considerava culpables d’un delicte d’injúries, castigat amb una condemna de fins a dos anys i un mes de presó, decretant la seva “llibertat provisional”. Aquest duríssim aute de la batlle Canòlic Mingorance va suscitar una onada d’indignació entre els periodistes andorrans, que es van mobilitzar en solidaritat amb Noemí Rodríguez. La imputació feta per la batlle Canòlic Mingorance també va merèixer la contundent reprovació d’organitzacions internacionals de periodistes, que van denunciar les greus restriccions que patia la llibertat d’informació a Andorra.

Finalment, i davant el desistiment de la Fiscalia, els dos periodistes van ser absolts. Enric Castellet va ser destituït del càrrec de director de RTVA i Noemí Rodríguez s’ha convertit en una de les professionals de la comunicació més respectades del país, però la trajectòria judicial de Canòlic Mingorance ha quedat marcada per sempre més per aquesta insòlita persecució contra la llibertat d’expressió i d’informació.

Per fer-nos una idea més precisa dels motius pels quals la batlle Canòlic Mingorance volia condemnar fins a dos anys i un dia de presó els periodistes Noemí Rodríguez i Gualberto Osorio (aquest, per haver permès la difusió de la nota editorial a l’emissora que dirigia), reproduïm el seu contingut:

“Bon dia. “Molts programes tenen èxit i això no és motiu per no fer una altra cosa”. Tot i que d’això no n’hagi fet mai massa cas la gent de Crónicas Marcianas a Tele 5, amb 8 anys al cartell, o Informe Semanal a la primera de TVE, amb més de 25 anys en antena. Però aquesta és, juntament amb l’“això no toca”, la lapidària i absurda sentència que ahir deixava anar el director de la ràdio i televisió públiques, Enric Castellet, per justificar la supressió del programa l’Aigua Clara; potser els següents en ser retirats de la graella seran els informatius. Suposo que aquest és el gran avantatge de posar al capdavant de l’ens públic algú sense coneixements ni coneixement que pot dir l’animalada més grossa sense ni tan sols ruboritzar-se. Perquè fins i tot un botiguer com ell hauria de saber que si un producte funciona s’ha de tenir al prestatge que la casa gran tampoc té tanta oferta de qualitat ni tantes idees noves com per prescindir d’aquells escassos productes que el públic prefereix. Castellet afegeix que sempre s’ha tingut en compte l’opinió dels treballadors encara que això a la vida real es tradueixi en amenaces d’aquelles de “caixa o faixa” i que “de tele només n’hi ha una i la porta és molt gran”, com prova el fet que hagi pres la decisió de modificar la graella de programació passant per davant de la professionalitat i responsabilitat del cap de programes que ell mateix va nomenar. Cal treure’s el barret davant l’Àlex Terés per ser capaç de fer passar al davant de la cadira els seus principis com a professional, un fet gens habitual que l’honora com a periodista i també com a persona. Castellet mentrestant, i malgrat haver marxat ahir de la reunió que mantenia amb els seus respectats treballadors amb un cop de porta, diu que no “li consta que el clima laboral de l’empresa s’hagi enrarit des de la dimissió del cap de programes, Àlex Terés.” I té raó, en realitat, el clima laboral fa molt més temps que això que està enrarit. Tot i que no crec que sigui capaç d’adonar-se’n des del despatx de la tercera planta. Amb l’únic que estic absolutament d’acord amb ell és quan diu que ningú és “insubstituïble”. Llàstima que els que el van posar en el càrrec encara no se n’hagin adonat. I és que ningú és perfecte.”

CANVIAR EL XIP

Ara, la periodista Noemí Rodríguez acaba de publicar un article al Diari d’Andorra, on ratifica les males pràctiques comunicatives del govern i de l’administració i denuncia l’ “opacitat informativa” que pateixen els periodistes i, per extensió, l’opinió pública andorrana. Aquest article és continuació dels publicats, fa pocs dies, pels periodistes Enric Revuelta i Sònia Bagudanch en les pàgines del mateix diari on criticaven les greus restriccions a la llibertat d’informació i a l’exercici professional del periodisme a Andorra.

Pel seu interès i per tot allò que aquesta periodista representa en la defensa del principi constitucional de la llibertat d’expressió, reproduïm l’article publicat per Noemí Rodríguez:

Andorra no és una plaça fàcil per a un periodista. Sobretot per a aquells que vénen de fora i esperen trobar-hi una Catalunya en miniatura. I Andorra és millorable, no ho discuteixo, però no és assimilable amb l’entorn, i no és necessàriament dolent que sigui així. Allò de les especificitats, que en diuen, a les quals cal fer-se si es vol fer al país alguna cosa més que una estada temporal de pràctiques ben pagades. Dit això, constato que la gasiveria amb què massa sovint les entitats públiques i parapúbliques gestionen les –escadusseres– dades de què disposen, és enervant. I no només per als mitjans de comunicació. Sense anar més lluny, l’opacitat de l’hospital per destriar al cap dels mesos una demanda sobre el nombre de cesàries fetes l’any 2017 –ni que fossin milers i s’haguessin de comptar una a una– se suma a la de la policia, ja un clàssic quan es parla d’opacitat. I no, no parlo de facilitar dades sensibles. La majoria dels periodistes tenim clar el codi deontològic. Però sí de confirmar informacions, que d’altra banda les tenim més que corroborades des del carrer. Dues entitats, per posar dos exemples flagrants d’opacitat informativa, que no han entès que la seva funció és facilitar la tasca als periodistes i no mirar de jugar al gat i a la rata per blocar-los. El món canvia. Andorra canvia. La informació circula, i si no l’expliquen les fonts oficials, l’explicaran les altres. L’explicaran els altres, i aleshores es queixaran amargament, una vegada més, que el missatger és el culpable de la seva manca de transparència. Comença a ser hora que canviïn el xip”.

 

 

 

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies