Objectivament, és un miracle socioeconòmic que 75.000 persones visquin compactades en aquest segle XXI a les valls de la Valira, al bell mig del Pirineu. No hi ha cap altre indret en els 430 kilòmetres de la serralada pirenaica amb la potència demogràfica i amb el dinamisme empresarial que té Andorra. Això només s’explica per la constitució del Principat com Estat independent i democràtic, amb plena capacitat per exercir el seu autogovern.
En els últims 100 anys, el Pirineu, a banda i banda de la frontera, ha patit una gravíssima hemorràgia de població que l’ha deixat exhaust i sense esma. En aquest paisatge de marginació i decadència, només Andorra brilla amb llum pròpia. I amb una intensitat remarcable: el seu PIB per càpita anual (35.325 euros) és superior al d’Espanya (25.000 euros) i França (34.100 euros).
Aquest extraordinari progrés assolit pel país no s’explica només per la tenacitat i la intel·ligència dels seus homes i dones. També per la política del “laissez faire” que els governs de Madrid i París han aplicat al Principat i que li ha permès prosperar gràcies a l’arrelament d’activitats tan tèrboles com el secret bancari, el contraban o el dúmping fiscal. Però ara aquesta “rifeta” s’ha acabat i Andorra –com ja he exposat en articles anteriors- necessita reinventar-se si no vol caure en una gran depressió econòmica.
Tradicionalment, la política andorrana s’ha guiat per un profund conservadorisme i una obsessió per la discreció, amb una malaltissa estratègia a la defensiva per no fer-se notar i evitar, a tota costa, molestar els veïns. La feblesa estructural del país i el record dels ancestres –condemnats a la misèria i a la migració- justifiquen aquesta voluntat de mostrar un perfil exterior baix, baixíssim.
Però la difícil conjuntura que afronten ara els andorrans, pressionats i obligats per Brussel·les, París i Madrid a canviar el seu “modus vivendi”, fa que la política de contenció resulti inviable i contraproduent. Andorra ha de reafirmar la seva condició d’Estat sobirà per exercir i expandir la seva influència exterior en benefici i salvaguarda dels habitants del Principat.
Cal ser molt valent per viure en les estretes valls de la Valira, encaixonat en un territori de només 470 kilòmetres quadrats i haver preservat la independència d’Espanya i de França durant més de 700 anys. Però aquesta mateixa valentia es transforma en covardia quan es tracta de fer valer la veu pròpia en el concert internacional dels estats del món.
D’entrada, Andorra ha de normalitzar i harmonitzar les seves relacions amb la Unió Europea (UE). Un país que invoca Carlemany en l’himne nacional i té l’euro com a moneda pròpia no pot restar, com fins ara, en la inòpia i fent la viu-viu. L’única solució plausible és la plena integració en la comunitat europea d’Estats, amb els seus deures i les seves obligacions, amb els seus avantatges i els seus desavantatges.
Andorra ha de ser valenta per encarar aquest camí. No pot ser que el negoci de la importació/contraban de tabac –totalment condemnat a la desaparició per raons fiscals i de salut pública- determini i freni la gran decisió geopolítica i geoeconòmica que ha d’assumir el país: sol·licitar l’entrada formal a la UE.
Pertànyer al club europeu, esdevenint el soci número 29, ofereix una xarxa de seguretat que protegiria Andorra de futures maltempsades. També donaria als ciutadans andorrans una dimensió internacional absolutament necessària per poder trencar l’actual aïllament, relacionar-se i prosperar. Ateses les petites magnituds del país, de ben segur que les negociacions per a la integració serien relativament ràpides.
Per por als cacics de sempre i per càlcul electoral no hi ha cap líder polític andorrà que proposi obertament l’adscripció del país a la UE, entrant a formar part d’un mercat de més de 500 milions de persones on les oportunitats es multipliquen exponencialment. Temes històricament encallats i que clamen al cel –i mai millor dit- com la plena operativitat de l’aeroport de la Seu com a aeroport d’Andorra es resoldrien amb gran facilitat.
Quin és el rol d’Andorra en el marc de la UE? Per a mi n’hi ha un de claríssim: esdevenir la capital del Pirineu, estenent la seva influència en els dos vessants al llarg de tot aquest conjunt de valls i muntanyes. El canvi climàtic i els seus anunciats efectes devastadors en les àrees litorals donaran cada cop més importància a les zones d’alta muntanya, riques en recursos naturals estratègics (aigua, biomassa, minerals…).
Barcelona i Tolosa –les dues ciutats que exerceixen de pol d’atracció- ja han demostrat a bastament que tenen un interès merament extractiu en la riquesa que atresora el Pirineu i han contribuït a la seva despoblació, més que no al seu desenvolupament. Per això cal un actor pirinenc-pirinenc que salvi i desvetlli les enormes potencialitats d’aquest territori. Un Estat andorrà, plenament inserit en la UE, podria ser, més enllà de les fronteres dibuixades, el focus d’atracció i d’irradiació de tota la regió pirinenca.
Andorra està totalment desorientada. El seu model de progrés ja no té cap mena de futur i negociar un acord d’associació amb Brussel·les per aconseguir uns falsos privilegis sense recorregut temporal és un gravíssim error que cal imputar a la feble personalitat del cap de govern, Toni Martí. El Principat ha de ser responsable i deixar de ser un “port pirata” per esdevenir un Estat membre de la UE amb tots els ets i els uts.
L’any vinent estan programades les eleccions al Consell General. M’agradaria que s’hi presentés un líder honest i valent que parlés clar als andorrans i els fes veure que l’única solució per garantir la viabilitat i la prosperitat del país és la plena adhesió a la UE. Emergirà?
