Sánchez & López

0
582
Per Jaume Reixach

L’operació llampec que ha desallotjat Mariano Rajoy de la Moncloa té unes evidents repercussions a Andorra. El cap de govern, Toni Martí, ha bastit la seva estratègia internacional, i, en conseqüència, la del país, a partir de la complicitat establerta amb el fins ara president de l’executiu espanyol.

Mariano Rajoy s’havia convertit en una mena de “primo de Zumosol” de Toni Martí. L’esclat del cas Pujol, amb la seva derivada andorrana, i la confiscació de la BPA/Banco de Madrid als germans Cierco van plasmar la bona entesa entre els dos mandataris. Comptat i debatut, aquesta relació de confiança s’ha traduït, en realitat, en una vergonyant situació de vassallatge, en la qual la tradicional funció del copríncep episcopal de la Seu ha estat substituïda pel coprincipat “de facto” exercit per la Moncloa.

Orfe de suports al cor de la Unió Europea –DA, el partit governant, no està “casat” amb cap dels grans grups parlamentaris de l’Eurocambra- i amb França molt molesta pel contraban de tabac, Toni Martí s’havia acabat amagant sota les faldilles de Mariano Rajoy. En les delicades i transcendentals negociacions per l’acord d’associació d’Andorra amb Brussel·les, l’expresident espanyol del PP era l’únic “padrí” amb què comptava el cap de govern per protegir els interessos del poderós “lobby” tabaquer, que té una influència determinant en la política del Principat.

Amb la insòlita tolerància del govern “taronja”, l’ambaixada d’Espanya a Andorra s’ha convertit, en els últims anys, en un cau d’espies i d’intrigues, vulnerant els més elementals codis de bona conducta diplomàtica, com ho demostren les pressions mafioses sobre els antics responsables de la BPA. La intervenció de la “policia patriòtica” de l’exministre Jorge Fernández Díaz en el desmantellament (parcial) de l’estructura financera opaca del clan Pujol a Andorra ha violentat la sobirania del país i, en una situació normal, això hauria motivat una duríssima resposta del govern de Toni Martí contra aquesta increïble ingerència estrangera.

Però no ha estat així. L’amistat personal amb Mariano Rajoy ha distorsionat totalment l’actuació del cap de govern i, el que és pitjor, ha acabat convertint Andorra en una joguina en mans del president del PP. Tradicionalment, el Principat havia estat el “paradís fiscal” oficiós d’Espanya, de la mateixa manera que Mònaco ho era de França, Liechtenstein d’Alemanya, les illes del Canal de Gran Bretanya o les Antilles d’Holanda. Per pressió de la UE, Madrid ha imposat sense contemplacions la fi d’aquest “statu quo”, però no ha ajudat a crear alternatives econòmiques per apaivagar l’efecte devastador de l’anihilació inexorable del sector financer andorrà, que actualment estem vivint. Al contrari, ha endurit els controls de la Guàrdia Civil a la duana del riu Runer.

La dependència i supeditació de Toni Martí envers el seu “amiguito del alma” Mariano Rajoy ha estat nefasta per Andorra. Ara que ha estat foragitat, de manera fulminant, de la Moncloa, la situació d’aïllament i solitud internacional del Principat és més dramàtica que mai.

En canvi, i per raons òbvies, el “terratrèmol” que s’ha produït a Madrid dona més rellevància al Partit Socialdemòcrata, que manté una tradicional relació fraternal amb el PSOE i el PSC. D’aquesta manera, Pere López, el líder del partit, es converteix, automàticament, en un interlocutor privilegiat de Pedro Sánchez i en una persona clau de cara a les pròximes eleccions al Consell General que han de decidir el nou cap de govern.

La caiguda de Mariano Rajoy tindrà conseqüències sobre la política interior i exterior d’Andorra. I més, tenint en compte que al papa Francesc l’incomoda profundament que l’Església catòlica, a través de l’arquebisbe de la Seu d’Urgell, mantingui un “poder terrenal” d’origen medieval en aquestes valls del Pirineu. La figura del copríncep episcopal és cada cop més fràgil i irrellevant i l’esquema heretat dels vells pariatges trontolla, per institucionalment estrafolari i democràticament obsolet.