Search
Close this search box.

Les línies vermelles

La societat irlandesa ha votat en referèndum la derogació de l’esmena vuitena de la Constitució, que prohibia i castigava la pràctica de l’avortament. Amb un aclaparador resultat del 66,4%, i amb una massiva mobilització dels joves, aquesta disposició constitucional ha estat tombada i ara el govern del primer ministre Leo Varadkar té les mans lliures per aprovar una legislació que, en línia amb la de la majoria de països europeus, reguli els terminis i supòsits que emparen l’avortament.

La victòria en aquest referèndum ha provocat un esclat de joia en els sectors feministes i progressistes de la societat irlandesa, que fa anys que lluiten contra l’excessiva ingerència de la poderosa Església catòlica en els drets socials i individuals que, per definició,  caracteritzen un Estat democràtic. En aquest sentit, el massiu suport que ha obtingut la legalització de l’avortament  ha estat interpretat com la confirmació de la “nova Irlanda” -oberta, cosmopolita i lliure- que vol trencar amb les inèrcies més conservadores i retrògrades imposades per la marcada tradició catòlica del país.

Cal dir, d’entrada, que cap dona gaudeix amb l’avortament del fetus que porta al seu úter ni és feliç fent-ho. La decisió, moltes vegades complicada, pot venir motivada per diversos factors –una violació, l’incest, una errada dels mètodes anticonceptius, la malformació del fetus, el risc per la salut de la mare, la impossibilitat d’afrontar la maternitat en un moment determinat…-, tots ells perfectament raonables i sòlids.

Contrasta l’alegria dels irlandesos per la històrica votació del referèndum de divendres passat amb el fatalisme i la resignació de la societat andorrana, condemnada a suportar les limitacions que imposa el copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, en aquesta i altres qüestions, com la mort assistida, que afecten llibertats civils i democràtiques fonamentals. L’avortament és, encara avui, un tema tabú que no cap en l’ordenament jurídic andorrà per culpa de l’oposició frontal de la Mitra i la pusil·lanimitat dels polítics de la majoria governamental, que s’amaguen sota les faldilles de l’arquebisbe de la Seu

El copríncep Joan-Enric Vives ho va tornar a recordar en l’acte de commemoració del 25 aniversari de la Constitució organitzat per l’associació de l’Empresa Familiar Andorrana (EFA): hi ha “línies vermelles” que no es poden traspassar, va dir en relació a les demandes de legalització de l’avortament que impulsen els col·lectius feministes i que han estat assumides pel Partit Socialdemòcrata (PS) i Socialdemocràcia i Progrés (SDP). I va llançar un advertiment, en forma de xantatge subtil: “Mantindré sempre el compromís institucional mentre els andorrans ho vulguin”.

És a dir, lliga la pervivència de la fórmula del Coprincipat –“un matrimoni indivís”, va afirmar- al fet que s’acati la seva santa voluntat en determinades qüestions que limiten i agredeixen la llibertat de les persones i, en concret, de les dones. Aquesta actitud de l’arquebisbe de la Seu és inacceptable, en la mesura que considera la societat andorrana menor d’edat per decidir els canvis legislatius que cal introduir per esdevenir un Estat modern i homologable als estàndards dels països europeus veïns.

Cal que els andorrans reflexionin en veu alta què els aporta la Mitra i si té cap sentit que, en ple segle XXI, un representant de l’Església catòlica marqui els límits constucionals i imposi la seva capacitat de veto per mantenir el país a la cua dels Drets Humans. En el seu discurs en l’acte de l’EFA, el síndic Vicenç Mateu –que passa per ser el “gosset” de l’arquebisbe- va advertir dels greus problemes econòmics que amenacen Andorra, derivats de la previsible extinció del negoci del tabac i dels canvis dels hàbits comercials. Però, a la vegada, va mostrar la seva submissió incondicional a la figura del copríncep episcopal i va avalar la preeminència del seu criteri sobre la llibertat sobirana del Consell General… que ell presideix!

La societat andorrana, com la irlandesa, també té dret a fer referèndums per decidir qüestions cabdals del seu ordenament constitucional. El dret a l’avortament és una d’elles i no s’ha de tenir por a l’hora de plantejar-ho, encara que el copríncep Joan-Enric Vives no vulgui ni sentir-ne parlar. Andorra té futur si es converteix en un Estat modern i trenca les velles cotilles que impedeixen l’alliberament de les seves energies democràtiques.

La batalla pel dret a l’avortament no és episòdica ni oportunista. Serveix per posar a prova les regles de joc institucional i refermar la sobirania del poble andorrà com a principi de la legitimitat democràtica. A Andorra no hi ha més “línies vermelles” que aquelles que, lliurement, decideixi la majoria de la societat a les urnes. Claudicar abans de lluitar és un pèssim plantejament que diu molt poc de la classe governant i que dona molt mal exemple a les joves generacions andorranes que es preparen per agafar, algun dia, les regnes del país.

Si el copríncep episcopal és incapaç d’acceptar el batec i les legítimes aspiracions de la societat andorrana, més li val que comenci a fer les maletes. No ha entès res de quina és la seva funció i la seva responsabilitat com a cap d’Estat d’un país democràtic.

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies