Un president ètnic

0
395
Per Jaume Reixach

Si la complicada aritmètica parlamentària ho permet, l’activista cultural Quim Torra esdevindrà el 131è president de la Generalitat. Des de Berlín, el “dit” de Carles Puigdemont ha nomenat el seu successor a la manera del PRI mexicà, sense gens de respecte pels mecanismes de debat i votació democràtica que,  a l’hora d’elegir els seus càrrecs, hauria de caracteritzar una formació política europea com Junts per Catalunya (JxCat). Però la tradició autoritària del pujolisme ha creat escola i Carles Puigdemont n’és un alumne aplicat.

Quim Torra no té cap mena d’experiència rellevant en la gestió pública, ni tan sols milita en cap partit (en el passat ho va fer, fugisserament, a Reagrupament). Els únics càrrecs que ha ocupat són la direcció de l’equipament museístic del Born CC –que va intentar convertir en el Mur de les Lamentacions independentista-, la presidència provisional d’Òmnium Cultural, després de la mort sobtada de Muriel Casals, i la direcció de l’esotèric Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat, una “menjadora” a mida per cobrar un bon sou de l’erari públic.

Ningú no dubta que Quim Torra intentarà assumir el rol de “president provisional” que li ha assignat Carles Puigdemont i que procurarà demostrar permanentment la seva lleialtat envers el seu antecessor en el càrrec. Aquesta dependència el lligarà de mans i peus a l’hora de prendre decisions i, de ben segur, provocarà friccions amb els membres del seu futur govern que siguin de la quota d’ERC i PDECat, que voldran preservar el seu espai autònom de gestió sense haver de demanar permís preceptiu al president 130è.

El seu “amateurisme” polític, la seva servitud al “búnker de Berlín” i la seva inveterada passió independentista –accentuada durant el seu allunyament professional a Suïssa- el convertiran en un president molt esbiaixat cap el 47% de votants que, en les eleccions del passat 21-D, van triar les opcions secessionistes (JxCat, ERC i CUP). Això dificultarà molt la seva capacitat de diàleg i negociació amb l’oposició parlamentària i, el que és més greu, la interlocució amb el gran segment de població urbana i catalana que no comparteix la dèria de la independència.

Amb la sèrie de desafortunades piulades xenòfobes a Twitter, que tot seguit ja li han estat exhumades, com pensa passejar-se, un cop investit president, pels carrers de L’Hospitalet, Nou Barris, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Sabadell o Badalona? Reconegut admirador d’Heribert Barrera, el 131è president de la Generalitat és un independentista del “morro fort” que té evidents dificultats per sintonitzar i empatitzar amb la diversitat, la barreja i el pluralisme que caracteritzen la societat catalana del segle XXI.

Quim Torra és una relíquia de l’independentisme ètnic que, molt influenciat per les esbojarrades i verinoses teories racistes de la primera meitat del segle XX, va arrelar a Catalunya i va crear organitzacions com Estat Català o Nosaltres Sols, amb inquietants concomitàncies amb el moviment feixista italià. Si, com a mínim hagués estat regidor o alcalde de la seva ciutat, Blanes, de ben segur que el pròxim president hauria tingut l’oportunitat de capbussar-se i conviure amb la complexitat, la problemàtica i els neguits de la Catalunya real, formada per la síntesi de diverses capes migratòries.

Però el successor escollit pel “dit” de Carles Puigdemont presumeix de ser un “català pur” i es considera tributari de la generació d’intel·lectuals nacionalistes dels anys 20 i 30 del segle passat, que ha estudiat amb profunditat. Tenir pòsit històric és bo i és necessari en política, però el passat no pot ser una llosa que ens impedeixi interactuar, de manera desacomplexada i intel·ligent, amb el present. La vida és dinàmica i la nostàlgia d’èpoques pretèrites només ens aboca a la frustració, a la paràlisi i a la decadència, com la que ara mateix pateix Catalunya. És absurd que els fets del 1640, del 1714 o del 1931 hagin de determinar l’acció del govern català de l’any 2018. El culte excloent a la tradició d’un territori és l’antítesi de l’esperit fundacional que guia la construcció del projecte europeu.

Quim Torra té tot el dret a ser escollit 131è president de la Generalitat i, personalment, li desitjo molts encerts. Tindrem el Molt Honorable més independentista-independentista de la història contemporània de Catalunya. Ni Francesc Macià, ni Lluís Companys, ni Josep Irla, ni Josep Tarradellas, ni Jordi Pujol, ni Artur Mas, ni tan sols Carles Puigdemont tenien el seu nivell de rauxa i d’intransigència. També tindrem el primer president “no polític” i sense una estructura organitzada al darrere.

Però compte. L’exaltació de l’independentisme que encarna Quim Torra també pot significar la desfeta més estrepitosa d’aquest moviment. La societat catalana té molts conflictes oberts, no només els derivats del procés secessionista i de la subsegüent repressió judicial de l’Estat.  Com els afrontarà Quim Torra? Quines polítiques impulsarà des del seu govern per donar resposta a les angoixes i a les legítimes vindicacions dels col·lectius desfavorits o agreujats?

Se’ns ha venut que la república catalana, proclamada fugisserament el passat 27-O, és el remei miraculós a tots els mals del país. Ara tindrem un president de la Generalitat que es declara el representant d’aquesta nova república. Les expectatives són molt altes i qualsevol error o relliscada serà durament criticat des del carrer, per uns i altres. La precària majoria parlamentària que li dona suport també pot esquerdar-se en qualsevol moment: i és que Quim Torra és una persona profundament conservadora i retrògrada que contrasta amb el tarannà progressista, d’esquerres i antisistema de molts diputats del bloc independentista.