Se m’adreça un empresari andorrà que em vol fer avinent la profunda inquietud i indignació que provoquen entre la clientela les pràctiques de Crèdit Andorrà, la principal entitat bancària del país. Segons tots els indicis, aquest banc té una urgent necessitat de capitalització i no dubta en emprar mètodes expeditius per recuperar crèdits, fet que està portant a la ruïna molts negocis i fa trontollar un munt d’empreses que, en unes condicions normals, serien viables.
La traumàtica intervenció de la Banca Privada d’Andorra (BPA), ara fa tres anys, ha marcat un abans i un després en el, fins fa poc, puixant sector financer del país. Aquesta contundent mesura, adoptada pel govern de Toni Martí, ha provocat un efecte ‘boomerang’ i ha tingut unes repercussions nefastes pel conjunt de la banca andorrana, que ha perdut bona part de la seva credibilitat i de la seva solvència internacional.
I és que el gruix de les acusacions judicials que es fan contra l’antiga cúpula del banc expropiat –com ara el sistema de compensacions- eren pràctiques comunes, durant anys i panys, en la resta d’entitats bancàries andorranes. En aquest sentit, Moneyval, l’organisme del Consell d’Europa que lluita contra la delinqüència de coll blanc, ha imposat severes normes d’obligada conducta al govern d’Antoni Martí per acabar, de manera contundent, amb aquest forat de brutícia criminal en què s’havia convertit la plaça financera andorrana.
A més, la designació, l’any passat, de l’economista madrileny Ramón López Galindo –amb experiència al Banc d’Espanya- com a nou director general de l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) també ha comportat un control més rígid i més estricte de les “cinc germanes” que formen l’exclusiu càrtel bancari del país (Crèdit Andorrà, Mora Banc, Andbank, Banc Sabadell d’Andorra i Vall Banc). Això ha tingut conseqüències especialment escruixidores en el cas del Crèdit Andorrà, que han fet trontollar la seva estabilitat.
Aquesta entitat, fundada l’any 1949, va arribar a estar sota l’òrbita de la Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona (“la Caixa”). L’any 2006, i a instàncies del Banc d’Espanya, “la Caixa” va vendre el 46% que tenia de Crèdit Andorrà, per 927 milions d’euros, a un grup de potentats andorrans (els Pintat, els Casal, Maria Reig…). Però aquesta venda es va fer amb crèdits del mateix banc als compradors, que tenen pignorades les accions com a garantia.
El retorn d’aquests préstecs, que s’havien anat amortitzant amb els dividends que generava la mateixa activitat de l’entitat, s’ha acabat convertint en un greu maldecap pels principals accionistes de Crèdit Andorrà quan l’INAF ha posat la lupa en els comptes reals del “banc verd” i ha prohibit fer trampes al solitari. Això ha provocat una crisi de nervis en la cúpula de l’entitat i també ha forçat la sortida del conseller delegat i històric “home fort” del banc, Josep Peralba.
Ningú no gosa dir-ho en veu alta, però Crèdit Andorrà està molt tocat. Com és obvi, la caiguda del principal banc del país provocaria un terratrèmol que enfonsaria l’economia financera de les valls de la Valira. La sensació de pànic ha arribat al “nucli dur” del govern de Toni Martí, que fa mans i mànigues per intentar impedir la catàstrofe anunciada.
“Salvem Crèdit Andorrà!” és la consigna que impera en els despatxos del govern. Aquest vertigen davant el precipici té un impacte directe en algunes de les estrambòtiques decisions que està adoptant en els últims mesos l’executiu encapçalat per Toni Martí. Ja no es tracta de governar, com seria la seva obligació, pel benestar del conjunt dels andorrans, nacionals i residents: la prioritat absoluta és afavorir els interessos, directes i indirectes, dels principals accionistes del Crèdit Andorrà per intentar evitar la caiguda del banc.
Per entendre què passa a Andorra s’ha de tenir molt present la crisi estructural del “banc verd”. Només en aquesta clau es poden interpretar sonats conflictes com la declaració d’“interès nacional” de la plataforma de Soldeu, que beneficia directament l’empresari Josep Areny (Grup Calbó), o el boicot governamental que pateixen els accessos al Punt de Trobada, l’hipermercat que explota la família Cachafeiro i que és objecte del desig de l’empresari Patrick Perez (Grup Pyrénées).
Seguint aquesta dinàmica predadora, la pròxima resolució del concurs per l’adjudicació de la llicència del primer casino d’Andorra també s’està jugant, des del govern, amb l’objectiu prioritari d’afavorir els interessos del “banc verd”. Com? Donant la concessió a un empresari que mantingui un elevat nivell de risc amb Crèdit Andorrà per tal que, d’aquesta manera, pugui eixugar els préstecs amb el nou negoci que se li posa en safata.
És a dir, l’estratègia per salvar Crèdit Andorrà és doble. D’un cantó, s’escanya els petits creditors, obligant-los a retornar els préstecs de mala manera, amb l’amenaça latent d’enviar-los a la Batllia i que els saigs s’encarreguin de fer la feina bruta de provocar la seva ruïna fulminant. De l’altre, es pressiona el govern del feble Toni Martí perquè afavoreixi amb les seves decisions els grans creditors del banc, donant-los privilegis que els permetin retornar les muntanyes de diners que deuen a Crèdit Andorrà.
Els principals accionistes del “banc verd”, incapaços de tornar els crèdits que es van autoconcedir amb recursos del mateix banc, han posat Andorra de genolls. El desordre, l’arbitrarietat i la injustícia s’han apoderat de les valls.
