L’última victòria de Rosa Ferrer

0
1081
Per Jaume Reixach

Si en l’anterior article parlava de l’últim combat judicial i ètic que havia emprès Rosa Ferrer abans de morir -la denúncia de la vinculació del ministre Jordi Cinca amb l’abominable negoci dels “diamants de sang”- és important ressaltar també la seva última victòria als tribunals, igualment emblemàtica: el reconeixement, per part del Tribunal Constitucional, dels drets laborals de Manel Sansa.

Quan l’actual cònsol major d’Andorra la Vella, Conxita Marsol, va accedir al càrrec va fulminar, entre altres, el cap de Comunicació del Comú, Manel Sansa. I ho va fer de mala manera, amb una evident mala llet i esperit de venjança: va despatxar-lo d’un dia per l’altre i sense pagar-li la indemnització que contempla el Codi de Relacions Laborals.

Amb l’excusa que Manel Sansa havia entrat a treballar al Comú com a càrrec de confiança, Conxita Marsol va argumentar que la seva designació va ser política i, per tant, no tenia dret a percebre cap indemnització pel seu acomiadament. Amb aquesta excusa va decidir recórrer, en nom del Comú, a totes les instàncies judicials, fins a arribar al Tribunal Constitucional, per aconseguir imposar el seu punt de vista i deixar Manel Sansa sense indemnització.

Durant dos llargs anys, aquest andorrà ha estat condemnat al “pacte de la fam” per la malaltissa ràbia de Conxita Marsol contra tot allò que tingués a veure amb el llegat de Rosa Ferrer, a qui per cert no arriba ni arribarà mai a la sola de la sabata. Les seves declaracions després de la mort, el passat 10 de febrer, de la seva antecessora van ser d’una fredor i d’un cinisme esparverants, impropis de la dignitat inherent al càrrec institucional que ocupa.

Rosa Ferrer va lluitar perquè es respectessin els drets laborals de Manel Sansa, que havia consolidat el seu contracte de treball l’any 2009. El 26 d’abril de l’any passat, el Tribunal Superior va donar la raó al treballador i va condemnar el Comú a pagar-li la indemnització que li corresponia pel seu acomiadament, que pujava a 39.000 euros. Però en la seva infinita supèrbia, Conxita Marsol va presentar un recurs d’empara del Tribunal Constitucional per continuar fastiguejant i marejant Manel Sansa.

De ben segur, 39.000 euros és una quantitat de diners menyspreable per la folgada economia personal de Conxita Marsol, que no dubta en lluir amb luxosos signes externs. Però per un treballador normal i corrent, 39.000 euros són diners  i poden resultar vitals quan t’han fet fora de la feina en un país, com Andorra, on l’assegurança d’atur és una quimera.

El passat 17 de gener, el Tribunal Constitucional va rebutjar el recurs d’empara presentat per Conxita Marsol, en nom del Comú d’Andorra la Vella, i Rosa Ferrer, poc abans de morir, va aconseguir la seva última victòria, aquesta vegada en la defensa d’un dret fonamental com és el respecte que mereixen els treballadors. No només això: el Tribunal Constitucional, en la seva resolució, va censurar durament la barroera maniobra de Conxita Marsol –que és llicenciada en Dret!- per dilatar el pagament de la indemnització a Manel Sansa acudint a la màxima instància judicial del país per un conflicte que és competència dels tribunals ordinaris de justícia.

La sonora bufetada del Tribunal Constitucional a la cònsol major ha ressonat per tota la vall de la Valira. Conxita Marsol, amb la boca petita, ha declarat que pagarà la indemnització a Manel Sansa. Persones tan prepotents i que tenen un tracte tan despòtic i inhumà amb un treballador no mereixen exercir una tasca tan honorable com és –o hauria de ser- la política i l’administració del bé comú.

Rosa Ferrer ens ha deixat. Però em consta que va rebre amb alegria aquesta resolució del Tribunal Constitucional