L’últim combat de Rosa Ferrer

0
1294
Per Jaume Reixach

Haig de confessar que, com a moltíssims andorrans i catalans, la mort de Rosa Ferrer m’ha destrossat. Ella va ser una gran amiga d’EL TRIANGLE –ens va acompanyar i va intervenir en la sonada celebració de la festa del nostre 20è aniversari al Liceu- i és, en el fons, la impulsora d’aquest diari LA VALIRA, en el qual va col·laborar durant els primers mesos, fins que el càncer la va deixar impossibilitada.

Amb Rosa Ferrer compartíem l’anhel i la lluita per la transformació d’Andorra en un país democràtic i exemplar en el respecte als drets humans. La veia sovint i les nostres energies entraven en simbiosi. Aquests dies que tothom –o gairebé- plora la seva desaparició, vull fer esment al seu últim combat als tribunals de justícia andorrana: la investigació i la denúncia del cas Orfund i, en especial, del paper que va jugar l’actual ministre de Finances i portaveu del govern, Jordi Cinca, en aquesta empresa dedicada a la compravenda i refinament d’or i de pedres precioses.

En síntesi: a partir de la documentació aportada per un dels socis fundadors d’Orfund, Joan Samarra –del qual Rosa Ferrer era l’advocadessa-, i de la declaració d’alguns dels testimonis, ha quedat demostrat que Jordi Cinca va intervenir activament en el comerç dels anomenats “diamants de sang”, que van  ser la “moneda” que es feia servir per comprar armament en la guerra d’extermini que va ensangonar Libèria i Sierra Leone entre els anys 1991-2003.

Així ho demostra la seva signatura en una transferència que va fer des de l’oficina de Western Union de la Seu d’Urgell, el 4 de gener del 2000, a Alhaji Sekou Fofana, un dels homes de confiança de l’expresident de Libèria, Charles Taylor,  condemnat pel Tribunal de La Haia a 50 anys de presó per crims contra la humanitat. O el testimoni, davant la batlle Olga Baró, d’una jove de Sant Julià de Lòria que va treballar per Orfund a les oficines de Bamako (Mali), Abidjan (Costa d’Ivori) i Monròvia (Libèria) de la companyia andorrana i que va explicar que Jordi Cinca havia estat en sis ocasions a l’Àfrica per negocis i que les seves estades s’acostumaven a perllongar de dilluns a divendres.

Però la implicació de l’actual ministre de Finances en la guerra de Libèria i Sierra Leone no només es limitava al tràfic d’or i “diamants de sang”. Segons la documentació aportada per Joan Samarra al Tribunal Superior, Jordi Cinca també va mantenir relacions comercials amb Fernando Fernández Robleda, un empresari espanyol que es dedicava al negoci de la fusta a Libèria, però que en realitat era el representant del traficant d’armes ucraïnès Leonid Minin, actualment refugiat a Israel.

Així ho constata un informe elaborat per Greenpeace, l’any 2001, “La madera de la guerra”, on es detalla la participació de Fernando Fernández Robleda en la companyia Exotical Tropical Timber Enterprises (ETTE), creada per Leonid Minin, que tenia la concessió del dictador Charles Taylor per explotar la fusta dels riquíssims boscos de Libèria. Relacionat amb aquest “favor”, que va causar un gran desastre ecològic al país, Leonid Minin -segons van demostrar els documents que li van ser confiscats a Itàlia, on va ser detingut l’any 2000- fornia armament a l’exèrcit de l’expresident liberià i a les milícies aliades de Sierra Leone, protagonistes d’un genocidi que va provocar més de 300.000 morts.

Més enllà de la tortuosa personalitat de Joan Samarra, els fets que ha denunciat als tribunals andorrans la seva advocadessa Rosa Ferrer són d’una extrema gravetat. El ministre de Finances i cara visible del “govern dels millors” està involucrat fins al coll en un dels episodis criminals més escandalosos que han sacsejat l’Àfrica en els últims anys, amb la utilització de nens-soldats i d’esclaus a les mines de diamants. A qualsevol persona sensible amb els drets humans –i Rosa Ferrer n’era una incansable defensora- se li fa un nus a la gola davant l’evidència que un alt càrrec del govern del teu país està embolicat, amb el comerç de “diamants de sang” i el tràfic d’armes, en una guerra d’extermini en una de les zones més pobres del món.

La justícia andorrana, un cop més, no ha estat a l’altura de la seva responsabilitat constitucional. Tenia a les seves mans un sumari, treballat a consciència per Rosa Ferrer, que entrava en la persecució d’un presumpte delicte de crims contra la humanitat. Però el Tribunal de Corts i el Tribunal Superior s’han rentat les mans i  no han volgut entrar en el fons d’aquesta denúncia, amb l’excusa que els fets van passar fa molts anys, decidint el seu arxivament.

He estat testimoni directe de la ràbia de Rosa Ferrer contra aquesta passivitat i indolència dels tribunals andorrans a l’hora d’afrontar un cas gravíssim que afecta directament un dels “homes forts” del govern de Toni Martí. Ella va lluitar tota la seva vida per construir un país més just i més lliure, sense castes de “privilegiats” ni d’“intocables”. La impotència en constatar la freda inhumanitat dels tribunals andorrans en un cas relacionat amb aquest genocidi africà la va sumir en una profunda indignació i tristesa, que no dubto que han precipitat l’evolució de la seva malaltia fins a dur-la a la mort.

Cada cop que veig Jordi Cinca en les seves compareixences públiques als mitjans de comunicació com a representant del país no puc deixar de pensar en l’últim combat de Rosa Ferrer: les més de 300.000 víctimes civils de Libèria i de Sierra Leone, els “diamants de sang”, els nens-soldats… El millor homenatge que Andorra podria fer a aquesta estimada i admirada advocadessa i política és la dimissió del ministre de Finances i portaveu del govern. No entenc, en aquest sentit, com el copríncep Joan-Enric Vives tolera aquesta situació insostenible, profundament contrària als fonaments del cristianisme i al missatge de l’Església catòlica.