Aran is not Catalonia

0
633
Per Jaume Reixach

Ciutadans només té un regidor en el conjunt dels nou municipis de la Val d’Aran, no té representació al Conselh Generau (la institució d’autogovern de la vall) i el partit taronja es va abstenir quan, el 21 de gener del 2015, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de règim especial propi de l’Aran, que consagra la identitat política i cultural diferenciada d’aquest territori. Malgrat aquestes escarransides credencials, el partit d’Inés Arrimadas va ser la força més votada a l’Aran en les eleccions del passat 21 de desembre, amb el 33,4% dels vots.

Aquest increïble èxit electoral es deu a dos factors:

  1. D’un cantó, a la capacitat de lideratge social demostrada per Javier Rivas -un madrileny enamorat de l’esquí que fa anys que es va instal·lar a la vall-, alma mater de Ciutadans en aquest territori, regidor de Vielha i que va ser elegit diputat electe el 2015, repetint el passat 21-D com a número 2 de la llista taronja per la demarcació de Lleida

2. De l’altre, a la tradicional idiosincràsia aranesa, molt orgullosa de les seves particularitats i que històricament ha estat refractària a deixar-se absorbir pel nacionalisme català.

Aran is not Catalonia: amb aquesta premissa, Ciutadans ha recollit bona part del vot-protesta contra el procés independentista, que la majoria dels aranesos considera una amenaça a la seva identitat diferenciada i al progrés econòmic de la vall.  Cal tenir en compte que la segona força més votada en aquest territori va ser el PSC (19,8%) i que els municipis de Bausen i Canejan són els únics de Catalunya on el partit de Miquel Iceta ha guanyat el passat 21-D.

En canvi, els grans derrotats en aquests comicis han estat Carlos Barrera, síndic (president) del Conselh Generau en representació de la branca aranesa de l’extinta Convergència Democràtica; i Mireia Boya, filla de la primera síndica, Pilar Busquets, cap de llista de la CUP per la demarcació de Lleida.

A la Val d’Aran, la candidatura impulsada pel president destituït de la Generalitat, Carles Puigdemont, només va aconseguir el 14,4% dels vots, molt lluny de la victòria que ha obtingut en la resta de valls pirinenques. Per la seva banda, Mireia Boya només va aplegar 174 vots dels 10.000 habitants de l’Aran i s’ha quedat sense escó. En aquesta  dolorosa desfeta hi ha tingut molt a veure la polèmica provocada per Mireia Boya el passat estiu, quan es va descobrir que havia mentit en la seva declaració de béns al Parlament, amagant que és copropietària amb el seu germà d’una casa de turisme rural al municipi de Les.

La paradoxa no deixa de ser cruel. Juntament amb el PSC, els partits nacionalistes-independentistes catalans s’han erigit, des de fa anys, en els màxims defensors de la identitat diferencial de l’Aran: han aprovat la cooficialitat de l’occità aranès a tot el territori català, han reforçat i blindat les competències del Conselh Generau, han atorgat per llei als aranesos el “dret a decidir” la seva  secessió de Catalunya.., però el passat 21-D, Junts x Catalunya, ERC i la CUP només van sumar el 30% dels vots a la vall. En canvi, Ciutadans, fent bandera de l’antinacionalisme català, ha arribat i ha guanyat.

Catalunya comença una nova pàgina de la seva història amb la constitució, aquest passat 17 de gener, del Parlament. El bloc independentista ha sumat els seus vots i Roger Torrent, d’ERC, és el nou president de la institució. Ara s’ha de procedir a la investidura del pròxim president de la Generalitat i la candidatura de Carles Puigdemont, refugiat a Brussel·les, anuncia més conflicte i inestabilitat.

És el moment de recordar que, en els comicis del passat 21-D, les opcions independentistes van recollir en el conjunt de Catalunya el 47,5% dels sufragis, quedant per sota de la majoria absoluta, si bé la distribució d’escons els ha atorgat l’hegemonia matemàtica a l’hemicicle. Cal que els líders de les tres formacions reflexionin i no s’equivoquin una altra vegada: Catalunya és plural i la secessió és un projecte que necessita, com a mínim, el suport de les 2/3 parts de la població per poder prosperar, cosa que no succeeix, ni de bon tros, en l’actualitat.

L’Aran és la prova fefaent de la diversitat que hi ha a Catalunya i que no és intrínsecament dolenta. Al contrari: és la nostra riquesa més preuada. Que vagin amb compte el nou Parlament i el futur govern de la Generalitat. Si perseveren en el camí de la independència, peti qui peti, es poden trobar amb la resposta de l’Aran, exigint el seu dret a l’autodeterminació per separar-se de la Catalunya secessionista. Les urnes del 21-D han parlat en els sis terçons de la vall de manera alta i molt clara.