Andorra o l’art d’aparentar

0
405
Per Sergi Cases

Cada començament d’any ens serveix per fer balanç. Una cosa així com una vista enrere del que ha passat i un reset de cara al que vindrà. Aquests balanços ens ajuden –o, almenys, haurien- a prendre perspectiva sobre certes coses i poder així avaluar els nostres encerts i errors.

En aquest cas particular, m’agradaria reflexionar sobre el Principat d’Andorra, el meu país.

Després d’un temps de donar-li voltes a una idea, vaig arribar a una conclusió bastant bàsica –sabran disculpar-me-, però no menys interessant, segons la meva manera de veure-ho, que és aquesta: molts dels problemes que tenim, com a país petit que som, comencen pel nostre nom. Sona a banal, ho sé, però crec que el fet que Andorra es digui «Principat» ens fa més mal del que pensem.

«Es diu Principat perquè ho és», em diran i potser tenen raó, encara que crec que només a mitges. Independentment de les qüestions institucionals, el fet de considerar el país com un Principat, em fa la sensació que va instal·lar en l’imaginari col·lectiu dels seus ciutadans (tots nosaltres, polítics inclosos) la il·lusió que som com els altres principats del món. M’atreviria, amb poca por a equivocar-me, que ens pensem que som com Mònaco.

I esclar, quan comences a establir comparacions, el glamour no és tan fàcil de trobar. Al mar hi ha iots, però a les muntanyes són inaccessibles. És cert que tenim Ferraris, però ni per casualitat es pot equiparar la proporció de cavallinos rampants amb els que hi ha a Mònaco. Tenim bancs i fins fa poc érem un paradís fiscal, però no crec que tinguem tantes fortunes, encara que ens apuntem al blanqueig de diners. Som un Coprincipat format pel bisbe de la Seu i el president de França. No està malament, però una mica allunyat de les llums que genera tenir una família reial amb els seus membres sortint amb personatges de la jet set. I per descomptat, la principal de totes: no tenim un Gran Premi de Fórmula 1.

Per què dic tot això? Crec que sentir pronunciar el nom del nostre país associat al que normalment s’entén per un Principat, ens fa perdre la perspectiva d’on som i d’on venim i per tant, cap a on volem anar.

Aleshores, ens trobem sovint amb governs que semblen no tenir un pla específic sobre molts temes que tenen a veure amb la nostra identitat com a país i es preocupen més pel turisme que pels seus ciutadans i no fan més que donar pals de cec a veure si cau alguna cosa. Així, una setmana rere l’altra, llegim notícies sobre el casino que volen instal·lar  (¿els sona d’alguna cosa?) o que s’han tret de la màniga un “hall of fame”, amb les seves estrelletes a terra i tot, que per ara només en té una, la del francès resident Cyril Despres. Si us plau, que algú em desperti!

Tenim un Museu Thyssen, que s’agraeix, esclar, però que al Govern li va costar un dineral, quan les subvencions per a esdeveniments culturals anuals són de només 100.000 euros. Ens gastem gairebé 3 milions d’euros cada any perquè vingui la companyia B del Cirque du Soleil i aquest nou any en el qual hem entrat, si és cert el que han dit, s’iniciaran algunes de les innombrables reformes que necessita la casa més antiga del país, amb una no menyspreable edat de 600 anys. Però, esclar, això no ven.

En fi, la llista pot ser molt llarga, lamentablement, i no és més que el fidel reflex d’aparentar ser allò que no s’és, perquè dóna la sensació que no es vol acceptar allò que vàrem ser en el passat.