Search
Close this search box.

El conflicte català fa més de 600 anys que dura

El primer que cal preguntar-nos és: què ens passa als catalans, que des de fa segles anem a contracorrent de la història i no parem de rebre garrotades? D’on prové aquesta permanent insatisfacció i neguit que, de tant en tant, provoca esclats de rebel·lia i repressió, com els que estem vivint ara?

Ens explica la història que Catalunya, formant part de la Corona d’Aragó, va tenir un passat medieval esplendorós i ens vam convertir en una gran potència militar, econòmica i cultural que dominava la Mediterrània. Durant 200 anys –entre els segles xiii-xv– grans monarques, com Jaume I, Jaume II i Pere III, van expandir i enriquir l’originari Casal de Barcelona, que va esdevenir un important actor de la geopolítica europea.

L’evocació d’aquest imperi medieval perdut –que, cal dir-ho tot, va estar torturat per nombroses guerres, disputes intestines, conspiracions, penúries econòmiques i abominables massacres perpetrades pels almogàvers– és el substrat que nodreix el moviment nacionalista català i el somni de la reunificació dels Països Catalans, simbolitzat pel Pi de les Tres Branques. Ja ho diu la primera estrofa de l’himne dels Segadors: “Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena”.

La gloriosa dinastia aragonesa (considerada com a pròpia pels catalans) es va extingir amb la mort, sense deixar hereu, del rei Martí l’Humà, l’any 1410. Aquest és el punt més crític del relat històric de Catalunya i el que, grosso modo, explica el que ha passat en els últims 607 anys. L’origen del malestar català, que ha traspassat els segles fins a arribar als nostres dies, cal buscar-lo en la resolució del contenciós provocat per l’elecció del successor de Martí l’Humà, que es va dirimir en el Compromís de Casp (1412). És aquí –i no el 1714– quan es cova el profund sentiment de frustració i de derrota que ha esdevingut el posterior motor de les reivindicacions catalanes.

‘O REI O RES’ 

El candidat de la noblesa catalana (els Montcada, els Cardona, els Cabrera…) era el comte Jaume d’Urgell, cunyat de Martí l’Humà. En canvi, els representants de l’Aragó i de València van imposar el regent castellà Ferran de Trastàmara com a nou monarca, amb l’estratègia d’establir una sòlida aliança amb Castella, que es va consumar posteriorment amb el matrimoni dels Reis Catòlics, l’any 1469.

Jaume d’Urgell es va revoltar contra el veredicte del Compromís de Casp –en considerar que havia estat descaradament manipulat per perjudicar-lo–, però va ser acorralat i detingut al castell Formós de Balaguer, el 31 d’octubre de 1413. Anomenat el Dissortat, Jaume d’Urgell va ser desposseït de tots els seus béns i títols nobiliaris, condemnat a cadena perpètua i va morir a la presó de Xàtiva després de passar 20 anys en captivitat.

Aquest “comte que no va regnar” és l’arrel i l’emblema de la resistència catalana (mediterrània) contra els interessos i el poder de Castella (atlàntica). La seva tràgica biografia va ser recuperada i sublimada per dos dels màxims exponents de la Renaixença, al segle xix: Frederic Soler, Pitarra, que li va dedicar el drama O rei o res, i Àngel Guimerà, que va escriure el monòleg La mort d’en Jaume d’Urgell.

Podríem dir que, com en el Hamlet de William Shakespeare, el fantasma de Jaume d’Urgell el Dissortat es passeja, des del 1433, per la història de Catalunya. La resolució del Compromís de Casp –i les tèrboles circumstàncies que la van envoltar– han creat un atàvic ressentiment en una part de la població catalana, que ha anat passant, encara que sigui de manera subconscient, de pares a fills. La pèrdua del poder de la capitalitat del Casal de Barcelona en benefici dels nous horitzons comercials que obria l’aliança amb Castella –i més, després de la conquesta i colonització d’Amèrica– mai no ha estat païda pels múltiples i variats descendents de la facció urgellista.

ELS NEOURGELLISTES

Els independentistes d’avui són, en realitat, els continuadors de la frustrada revolta del comte d’Urgell contra l’arribada al tron de la Corona d’Aragó del castellà Ferran d’Antequera i tota l’herència dinàstica que se’n deriva en els segles posteriors, des dels Àustries fins als Borbons. És des d’aquesta perspectiva que cal interpretar fets cabdals de la nostra història com la guerra dels Segadors i la proclamació de la República catalana per Pau Claris (1641), durant el regnat de Felip IV; la suïcida resistència dels austriacistes catalans en la Guerra de Successió (1714); l’arrelament que van tenir les guerres carlines de 1833, 1846 i 1872 a Catalunya; la decisiva participació catalana en la proclamació de la I República espanyola (1873) o la profunda implicació del catalanisme –amb la renúncia de Francesc Macià a la independència unilateral– en el triomf de la II República espanyola.

És aquesta atàvica pulsió contra Ferran d’Antequera i contra tots els monarques que l’han succeït en el tron de la Corona d’Aragó i d’Espanya la que explica que el catalan dream dels actuals neourgellistes sigui la proclamació de la República catalana, com expliciten ERC, la CUP i la refundada Convergència. Ja que Jaume d’Urgell va ser injustament desposseït del tron, la venjança contra el Compromís de Casp és la secessió de Catalunya i la ruptura amb la monarquia.

Aquesta és la constant que observem al llarg dels últims sis segles: després d’una escalada de tensió amb els successors dels trastamaristes, el conflicte esclata i els successors dels urgellistes acaben sistemàticament derrotats, davant el desequilibri de forces i la manca de suport internacional a la seva causa. Ho hem tornat a constatar ara, amb l’efímera proclamació de la DUI, la resposta de l’Estat amb l’aplicació de l’article 155, la destitució del govern, la intervenció de la Generalitat i la fugida del president cessat, Carles Puigdemont, a Brussel·les.

QUIN SENTIT TÉ? 

Quin sentit té continuar la revolta dels catalans si ja sabem, per experiència contrastada, que està condemnada a la derrota? Quin sentit té perseverar en el somni de l’imperi medieval perdut, que sabem que no tornarà, i mantenir encesa la flama de Jaume d’Urgell el Dissortat? Quin sentit té, quan formem part de la Unió Europea, reclamar allò que ens van furtar al Compromís de Casp? Quin sentit té condicionar la vida dels catalans d’avui i de les futures generacions per uns esdeveniments que van passar fa més de 600 anys?

Fora de Catalunya és molt difícil que puguin entendre tot això. Sona a xinès. Però els catalans hem estat criats i educats en aquesta visió de perdedors permanents… que sempre tenim una revolució i una victò- ria que ens espera!

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies