Som molt volubles

0
261
Per Sergi Cases

És interessant com de subjectives són les nostres percepcions depenent dels nostres interessos. Moltes vegades aquesta dicotomia té a veure amb factors econòmics i de la realitat més quotidiana i altres, amb qüestions més relacionades amb les diferències generacionals. Parlant clar: ens sol interessar el que tenim davant dels nassos per habitual o pel que té a veure amb les nostres necessitats bàsiques, segons la nostra edat.

Aquesta és una de les coses que, entenc, poden explicar les últimes dades de l’estudi realitzat pel Centre de Recerca Sociològica d’Andorra (CRES), referents al segon semestre d’aquest 2017 que ja se’n va.

A grans trets, creix la preocupació de la gent pel preu dels pisos i el trànsit i les qüestions que tenen a veure amb les pensions i la jubilació ocupen el tercer lloc.

Segons hem pogut llegir a la notícia publicada pel Bon dia, «el trànsit torna a ser la primera preocupació dels ciutadans, després d’anys d’haver estat relegat a posicions modestes (passa de ser citat pel 13% dels enquestats en l’estudi anterior al 16,8%) i creix de forma important el problema del preu de l’habitatge. Si bé aquesta darrera situació ja es va començar a percebre el 2016, ha estat aquest 2017 quan s’ha viscut més dràsticament, ja que ha augmentat set punts respecte del primer semestre (ha passat del 8% al 15,2%)».

Segons destaca el director del CRES, Joan Micó, els principals problemes de la ciutadania tenen a veure amb una situació de creixement. És a dir, ens preocupa la percepció quotidiana de la nostra qualitat de vida. Una cosa que, per altra banda, no està malament -només faltaria!- però no deixa de cridar-me l’atenció que la mirada a mitjà i llarg termini, com és el tema de la jubilació i les pensions, hagi quedat relegada a un tercer lloc. És cert que, en l’època de vaques grasses, aquesta preocupació donava la sensació que ni tan sols es contemplava.

La meva percepció, ara que ja estic en els 30, és que aquesta mirada al futur no comença a ser palpable fins que tenim el 4 davant, en la nostra edat. I és significatiu, perquè justament ens estem deixant de preocupar per alguna cosa que ja fa temps que dóna voltes i no és ni més ni menys que la viabilitat del sistema de pensions d’Andorra.

En la mateixa setmana que llegíem l’informe del CRES, el cap de Govern, Toni Martí ens informava que caldrà allargar l’edat de jubilació perquè el sistema no entri en fallida. Segons les seves paraules, «en un futur s’hauran d’apujar les cotitzacions, però no es farà en aquest mandat». I en una altra frase deia: «No seria presentable enganyar la gent i dir que el Govern tanca la porta a no variar l’edat de jubilació».

Això sí, sense especificar més del compte, que les eleccions estan cada vegada més a prop. No fos cosa que els costi alguns escons.

Però bé, ells saben bé com funcionen aquestes coses. La paciència és la mare de la ciència. Som molt volubles -xarxes socials al marge- i potser és qüestió de, simplement, esperar que la nostra percepció de les preocupacions segueixi variant i acabem més inquiets per la propera rotonda que per saber si podrem cobrar la jubilació que se suposa que ens hem guanyat cotitzant tota una vida.

I com per a això falta tant …