La psicologia de masses és un fenomen força interessant. Està definida com l’estudi del comportament dels grups col·lectius. És a dir, aquesta branca de la psicologia s’encarrega d’investigar perquè els individus es contagien del comportament dels altres i es limiten a repetir-lo sense qüestionar-se res.
Algunes característiques de la massa, perquè entrem en context són:
* Sentiment de poder invencible. L’home deixa de banda les seves responsabilitats, ja que els sentiments l’uneixen a una massa que s’expressa de forma anònima.
* Contagi de sentiment i forma d’actuar. L’interès col·lectiu passa a ser el tret més important.
* Suggestionabilitat. L’ésser humà es contagia i passa a ser hipnotitzat per les accions dels altres.
* Mecanisme de supervivència. A la “massa” desapareixen les peculiaritats dels individus. Aquest percep l’oportunitat d’aconseguir el que és impossible per a un, però pot ser factible per al grup. La manera més fàcil d’entendre aquest concepte són els ramats dels animals.
Darrerament, estem assistint a aquest fenomen de manera cada vegada més freqüent, a causa del “procés català” i del seu difícil encaix dins de la Constitució espanyola.
El dilluns 16 d’octubre, l’Audiència Nacional va decretar presó incondicional per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart com a autors del presumpte delicte de sedició per la manifestació del dia 20 de setembre davant de la conselleria d’Economia. No entraré en categoritzacions, perquè no sóc jurista, i més enllà de les interpretacions de les lleis i de la Constitució espanyola que s’han fet, transformant als Jordis tant en criminals per una banda com en presos polítics de l’altra, el cert és que la seva detenció va provocar importants manifestacions als carrers repudiant els fets.
Una cosa que va tenir lloc també a Andorra. Gairebé 200 persones es van concentrar davant l’ambaixada espanyola amb banderes estelades i pancartes exigint l’alliberament dels detinguts Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Una xifra gens menyspreable, tenint en compte la proporció de ciutadans que hi ha al Principat. Tota la concentració va transcórrer amb normalitat, excepte un moment de tensió quan va aparèixer un home amb una bandera espanyola, que va ser escridassat i va acabar marxant. Un fet puntual que va quedar en anècdota, però que constata les propietats de la massa: l’anonimat allibera els individus de la capacitat de racionalitzar i això va provocar que la persona amb la bandera espanyola fos increpada pel sol fet de dir la seva, el que, d’altra banda, era el motiu de la manifestació.
Però com sol passar, tota regla té la seva excepció, i aquesta pot confirmar-se amb un sol nom: Andorra.
Em sembla bé que la gent s’hagi manifestat a favor dels Jordis, però em pregunto perquè no ho fa també quan succeeix alguna cosa al Principat que no els agrada. La realitat és que no sol passar -gairebé m’atreviria a dir mai- que la gent d’Andorra expressi el seu descontentament amb manifestacions.
No ho fem –i m’hi incloc, “mea culpa”- perquè dóna la sensació que, tot formant part d’una massa, ens cuidem de ser prou conscients per a no perdre la nostra individualitat. I això podria tenir una clara explicació: Andorra és petita i ens coneixem tots. No fos cas que el nostre cap, ens trobi cridant per reclamar més drets socials!
Un dels pocs moments en què va semblar haver-hi una predisposició, va ser després del 15-M, quan l’associació AD800, el que en el seu moment va ser l’embrió de Podem Andorra, va convocar una manifestació a la qual van acudir vint persones, amb una mica de sort.
És trist que una societat no sigui crítica amb els seus governants? Depèn de com s’ho miri cadascú.
La veritat és que, més enllà de les converses de bar, ningú surt al carrer exigint que els lloguers baixin, que el Parlament compleixi el mínim del 40% de representació igualitària, ningú es queixa perquè hagin canviat la llei perquè els acomiadaments surtin més econòmics, la gent no protesta per la llei que regeix als treballadors autònoms, etc. Totes aquestes coses semblen no ser importants.
Suposo que, al final, tots ens sentim observats i és aquí, quan sento que indentifiquen amb nom i cognoms, que la massa ja no té sentit. Per això és més convenient cridar quan la cosa no va amb nosaltres i si és fora de la frontera, millor.
Imagino que funcionem amb els paràmetres que ens van inculcar des de petits. Com quan la mare ens deia: “Juga a la piscina, però no m’esquitxis”.
