La immoralitat de la justícia andorrana

0
1048
Per Jaume Reixach

El Tribunal de Corts tenia una oportunitat d’or per demostrar que Andorra és un país responsable  i homologable internacionalment en la defensa dels Drets Humans. Però l’organisme que presideix Josep Maria Pijuan –el polèmic instructor del cas Palau de la Música, acusat d’aigualir i de retardar les investigacions sobre el finançament il·legal de CDC- ha decidit arxivar, sense entrar en el fons de la qüestió, la querella que va interposar l’expresident de l’empresa Orfund, Joan Samarra, contra l’actual ministre de Finances i portaveu del govern d’Andorra, Jordi Cinca.

Joan Samarra és un impresentable i un oportunista. Tothom ho sap. I la seva querella per “apropiació indeguda”, “administració deslleial” i “blanqueig de diners” contra Jordi Cinca, exaccionista i exdirector financer d’Orfund, estava tècnicament condemnada a l’arxivament. D’entrada, perquè els fets denunciats daten del període 1996-2002 i estan prescrits des d’un punt de vista legal.

Però la denúncia de Joan Samarra tenia una segona dimensió extremadament greu, recolzada amb la documentació que va aportar a la Batllia: la implicació de l’empresa Orfund en el tràfic dels “diamants de sang”, considerat per la Cort Penal Internacional de La Haia de “crim contra la humanitat”. Per aquest motiu, l’expresident de Libèria, Charles Taylor, va ser condemnat l’any 2012 a 50 anys de presó.

Per explicar-ho sintèticament: entre els anys 1997-2003, Charles Taylor va imposar el terror criminal a Libèria i va donar suport al Front Revolucionari Unit (FRU) del país veí, Sierra Leone, escenari d’una  sanguinària guerra civil que va provocar més de 50.000 morts. La compra de material militar per perpetrar aquest extermini massiu es va fer amb la venda a baix preu de diamants que s’extreien dels jaciments de Sierra Leone: són els anomenats “diamants de sang”.

La querella presentada per Joan Samarra, i ara arxivada pel Tribunal de Corts, posa al descobert aquest esgarrifós negoci. Durant els anys de la cruel dictadura de Charles Taylor i de la guerra civil de Sierra Leone, l’empresa Orfund –a través de les seves filials africanes Blue Stone Inc. i DiAndorra Ltd.- va gaudir de la protecció del genocida de Libèria i es va dedicar, sense cap escrúpol i amb enormes beneficis, al comerç de diamants procedents d’aquesta zona en conflicte.

Hi ha dos documents aportats en els annexos de la querella que són especialment comprometedors: una carta amb data 7 de desembre del 1999,  signada per Charles Taylor, en la qual dona instruccions al ministre de Finances de Libèria perquè quedin eximides d’impostos les activitats de Blue  Stone Inc., la filial d’Orfund. I l’altre, una ordre de transferència feta el dia 4 de gener del 2000 per Jordi Cinca, com a director financer d’Orfund, a Alhaji Sekou Fofana.

Qui és Alhaji Sekou Fofana? En aquella època era un home de la màxima confiança del dictador Charles Taylor i tenia un rol principal en el negoci dels “diamants de sang”. Per això, els andorrans el van fitxar com a president de les seves filials africanes. El seu nom figura en la llista dels 50 màxims responsables dels crims de guerra perpetrats a Libèria, elaborada per la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació d’aquell país.

Que una empresa andorrana hagués tingut una participació activa en el negoci criminal dels “diamants de sang”, com demostren els documents aportats per Joan Samarra, hauria d’haver cridat l’atenció de la batlle instructora de la querella, Concepció Baró, i del Tribunal de Corts. El genocidi perpetrat per Charles Taylor i el seu aliat Foday Sankoh, el líder del FRU, a Libèria i Sierra Leone va merèixer una rotunda condemna de les autoritats internacionals i els cascos blaus de les Nacions Unides van ser enviats a la zona per acabar amb les matances.

Hi ha una pel·lícula, interpretada per Leonardo DiCaprio i que porta per títol “Diamant de sang”, que explica molt bé aquest infern africà, amb nens forçats a fer de soldats, nenes convertides en esclaves sexuals i la indefensa població civil obligada a treballar pels “senyors de la guerra” en les mines de diamants. Abans de procedir a l’arxivament de la querella, els il·lustres magistrats del Tribunal de Corts l’haurien d’haver vist per entendre quin “affaire” tenien entre mans.

Orfund, empresa participada pel ministre Jordi Cinca, es va lucrar amb el comerç criminal dels “diamants de sang”. No té res a dir la justícia andorrana sobre això, encara que hagin passat més de 15 anys? La gravetat del cas no mereix que s’obri una investigació aprofundida sobre la implicació d’aquesta companyia en un genocidi que va ser jutjat i condemnat per la Cort Penal Internacional de La Haia? Els crims contra la humanitat no tenen prescripció temporal: per què el Tribunal de Corts tanca els ulls davant de les proves documentals que s’han aportat sobre els vincles d’Orfund amb el dictador Charles Taylor i la seva mà dreta en el negoci dels “diamants de sang”, Alhaji Sekou Fofana?

En la decisió d’arxivar la querella de Joan Samarra hi ha una profunda immoralitat estructural que hauria de fer reflexionar la societat andorrana i, de manera específica, els dos coprínceps. Demostra, d’un cantó, la vergonyosa supeditació de la justícia als interessos polítics del govern, que, des del primer moment, ha fet pinya al voltant de Jordi Cinca en aquest escabrós “affaire”.  En segona instància, rebla l’aïllament autista d’Andorra de les grans qüestions que marquen l’agenda internacional si perjudiquen els negocis particulars de les grans famílies del país.

Gratant en l’operativa d’Orfund apareixen, a banda de Jordi Cinca, dos noms de molt de pes en la piràmide de poder andorrana: l’exministre i empresari Càndid Naudi (propietari del diari Bon Dia), que va ser un dels fundadors de la societat, i el banc Crèdit Andorrà, a través del qual es feien els moviments financers de la companyia. Estem parlant d’uns “intocables” que, de cap manera, estan interessats que prosperi una investigació judicial sobre els “diamants de sang”.

Què en pensa el copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, suposat garant que els valors cristians imperin en la vida pública i privada d’Andorra, de la implicació d’Orfund en el genocidi de Sierra Leone? Què pensa fer el Vaticà davant d’aquesta insostenible contradicció? Com pot ser Jordi Cinca, a més de ministre de Finances, sigui el portaveu del govern de DA? No és conscient Toni Martí de la imatge espantosa que transmet, a escala europea i internacional, el fet que l’exdirector financer i exaccionista d’Orfund sigui la cara pública del seu executiu?

Per avançar, Andorra necessita afermar-se sobre sòlides bases morals i ètiques i la justícia és, en aquest sentit, un pilar fonamental en el procés de regeneració democràtica. La decisió del Tribunal de Corts sobre el cas Orfund és, des d’aquesta perspectiva, errònia, decebedora i inquietant.