El Govern dels millors?

Miquel Puig

0
472

Per definició la supèrbia significa que un es creu que està per sobre dels demés. És propi de persones vanitoses que estan encantades d’haver-se conegut i que estan convençudes que únicament i exclusiva són elles les que tenen la raó absoluta. No acostumen a acceptar la menor crítica perquè els demés sempre estan equivocats. Si ho traslladem a l’àmbit de la política podríem dir que els governants consideren que l’État, c’est moi de l’Ancien Régime i sense “jo” no es fa res ben fet.

DA i el govern dels millors ens té acostumats a no acceptar la més mínima crítica sobre la seva gestió. Tenen la sort que tot ho fan millor que ningú i que són els salvadors de la pàtria. Tots aquells que no compartim els seus postulats som mals andorrans quan la realitat, la crua realitat, és una altra de ben diferent: tots som bons andorrans, i com a tal desitgem el millor per a Andorra i, per tant, defugim del pensament únic perquè estem convençuts que només farem bé les coses si som capaços d’escoltar-nos els uns als altres i de prendre decisions conjuntament a base del diàleg i del respecte a la discrepància.

Els sis anys de govern de DA ens han portat a un enfrontament polític i social entre els bons i els dolents. Són bons tots aquells que callen i assenteixen, millor dit, aquells que aplaudeixen les accions del govern. Que a ningú se li ocorri qüestionar allò que fan perquè rebrà improperis per tots els costats. Tot plegat ens ha portat a que existeixi una mena de por soterrada que impedeix la llibertat d’expressar-nos, la llibertat de qüestionar què fan els nostres governants. Ens trobem davant d’un dèficit democràtic mai viscut a Andorra d’ençà la Constitució de 1993.

I si de forma empírica es podés demostrar que l’actuació dels nostres governants porta a Andorra a una millora en el desenvolupament social i econòmic no ens quedaria més que callar, assentir i, fins i tot, aplaudir l’acció de govern. Però malauradament això no és així.

L’economia no millora de manera substancial, l’obertura econòmica que havia de resoldre gairebé tots els problemes d’Andorra s’està demostrant que no s’està produint com s’esperava i com havia promès el Govern de DA; el sector financer (independentment del cas BPA) no passa pel seu millor moment; l’Acord d’Associació amb la UE s’està negociant sense que se sàpiga què es negocia; la despesa en sanitat continua descontrolada ni tampoc millora la qualitat assistencial, entre moltes altres qüestions. Per altra banda, continua la precarietat salarial i les dificultats econòmiques de les famílies i dels petits empresaris. Per a DA tot són números. Tots som números. Tot es valora amb criteris economicistes i des de la perspectiva de les necessitats de l’aparell de l’Estat.

Em ve a la memòria una frase de l’italià Maurizio Scaparro en una entrevista feta pel periodista Ferran Bono l’any 2005 que comparteixo: “el polític ha de tenir sentit d’Estat i no sentit de mercat”. Els manca sentit d’Estat als nostres polítics?