L’Hospital de la Seu no practica avortaments però dispensa la píndola de l’endemà

0
3213

La Fundació Sant Hospital de la Seu, integrada per l’Ajuntament, Consell Comarcal i Bisbat d’Urgell, no practica avortaments en els tres supòsits establerts per l’actual legislació espanyola però, en canvi, dispensa la píndola de l’endemà. El debat obert a Andorra d’entitats feministes i alguns partits partidaris de la despenalització de l’avortament traspassa ara també la frontera del riu Runer.

El Copríncep Episcopal i, alhora arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, imposa la seva autoritat en “la defensa del dret a la vida” evitant que es practiquin interrupcions voluntàries i involuntàries de l’embaràs en l’hospital de la Seu, tot i que aquest centre forma part de la xarxa hospitalària d’utilització pública. Per contra, resulta sorprenent que l’hospital alturgellenc administri la denominada píndola de l’endemà sense cap mena d’entrebancs.

En aquest sentit, cal recordar la posició de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), de la que forma part Vives, que només veu legítim l’ús de la píndola per evitar la concepció en casos de violació, sempre que no provoqui un “efecte abortiu”.

Segons l’informe de l’any 2017 del Departament de Salut, Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya, el 73,6% de les interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) es van practicar en dones que resideixen a la província de Barcelona mentre que el 9% correspondre a Girona, el 7,5% a Tarragona i un 4,1%, a Lleida.

Respecte a la demarcació lleidatana, l’informe apunta que a l’Alt Urgell es van fer un 5,8% d’IVE, dada que coincideix amb Alta Ribagorça. Aquest percentatge representa un 10,5% al Pallars Jussà i un 16% al Pallars Sobirà. Les intervencions es van realitzar majoritàriament a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida.

GENT IMPORTADA

L’arquebisbe Vives, contrari a la despenalització de l’avortament en el cas del Principat, ha radicalitzat en els darrers dies el seu discurs, fins al punt d’estigmatitzar a les persones arribades de fora de l’estat pirinenc, tot afirmant que és “la societat andorrana qui ha de prendre responsabilitats. No els de fora. Ni gent importada. Ni gent que no té un sentit de la nostra tradició i de la nostra història”.

Vives ha pres partit per una part de la societat andorrana, oblidant i menyspreant d’una altra que també es considera del país, aixecant-lo cada dia amb el seu esforç per fer-ho més gran, independentment de la ideologia que lliurament defensin, en aquest cas, a favor o en contra de la interrupció de l’embaràs.

El més sorprenent de tot és que sigui un alt representant eclesial el que parli de “gent importada” quan Joan-Enric Vives és un bisbe nascut l’any 1949 a Barcelona i que ha desenvolupat  pràcticament tota la seva trajectòria com a religiós a la capital catalana. El 2003 va succeir a Joan Martí Alanis al capdavant de la diòcesi d’Urgell.

La posició de Vives en favor del procés independentista a Catalunya va frenar al Vaticà a nomenar-lo cardenal a la Ciutat Comtal, tot i la seva auto campanya per tornar als seus orígens. Una frustració personal que sembla no ha acabat de pair.