Som una colònia… italiana!

0
45

Si fa 2.000 anys el territori que avui és Catalunya formava part de la província Tarraconense (Hispania Citerior Tarraconensis) de l’Imperi Romà, la situació actual ofereix un paral·lelisme curiós i inquietant d’ocupació i de dependència envers els interessos del país de la bota. Dues de les grans infraestructures clau per al funcionament de Catalunya –l’energia (Endesa) i les comunicacions d’alta capacitat (Abertis)– estan en mans d’empreses de capital italià: Enel i Atlantia.

En ambdós casos es tracta de posicions de domini conflictives que, en els pròxims mesos i anys, esdevindran un important focus de tensió amb la població catalana i els seus representants polítics. Tant la producció d’energia elèctrica com l’explotació de les autopistes són sectors regulats i sotmesos al règim de concessions administratives. I Enel i Atlantia juguen amb foc, ja que els seus permisos per operar a Catalunya estan vençuts, en el cas de vuit centrals hidroelèctriques dels Pirineus (vegeu EL TRIANGLE n. 1317), o a punt de fer-ho en un horitzó no gaire llunyà (cas de les autopistes de peatge, les tres centrals nuclears o més centrals hidroelèctriques).
CONCESSIONS CADUCADES

Les dues empreses italianes –una de capital majoritàriament públic (Enel) i l’altra controlada per la família Benetton (Atlantia)– actuen a Catalunya com a carronyaires. Quan van decidir invertir a Endesa i a Abertis sabien perfectament que moltes de les concessions que emparen aquests negocis estaven caducades o a punt de caducar. Tot i això ho han fet, comptant amb la seva capacitat per influir en les autoritats espanyoles i catalanes i aconseguir una ampliació, implícita o explícita, dels terminis d’explotació de les concessions.

És el que passa amb les centrals hidroelèctriques que Enel té als Pirineus, herència de les antigues empreses –Fecsa i Enher– que Endesa va absorbir l’any 1999. Vuit de les concessions que emparen el seu funcionament privat (Cabdella, Seròs, Talarn, Camarasa, la Pobla, Sant Llorenç de Montgai, Gavet i Terradets) ja estan vençudes, segons el termini màxim de 75 anys que marca la llei d’aigües del 2001.

En el cas d’aquestes vuit centrals hidroelèctriques, ja s’hauria d’haver produït fa anys la seva reversió a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), organisme dependent del ministeri de Foment que atorga i gestiona les concessions. Però, de manera insòlita –per desídia, connivència o irresponsabilitat–, això no s’ha produït encara.

Poca broma: les vuit centrals hidroelèctriques d’Endesa-Enel als Pirineus que tenen les concessions caducades sumen una potència instal·lada de gairebé 800 Mw (una central nuclear convencional té 1.000 Mw de potència). Des de fa anys, i davant la indiferència del govern espanyol i de la Generalitat, l’empresa italiana –que va comprar Endesa l’any 2009– està robant i revenent impunement milions de kilowatts generats als rius Noguera Pallaresa, Flamisell i Segre.

Les tres centrals nuclears que hi ha a Catalunya (Ascó I i II i Vandellòs II) també pengen d’un fil. El 26 de juliol de l’any 2020 s’extingeix el permís d’explotació de Vandellòs II (72% propietat d’Endesa i 18% d’Iberdrola). I a finals de setembre del 2021 caduquen les llicències d’Ascó I (100% propietat d’Endesa) i d’Ascó II (85% d’Endesa i 15% d’Iberdrola). Les tres plantes atòmiques tenen més de 30 anys i han provocat nombrosos ensurts pels accidents que han patit.

Durant el govern de Mariano Rajoy es va promoure l’allargament d’aquestes llicències durant deu anys més i, en aquest sentit, l’Associació Nuclear Ascó-Vandellòs (ANAV), que gestiona les tres centrals, va presentar, l’any passat, la sol·licitud de pròrroga davant el ministeri d’Energia. Però amb l’arribada a la Moncloa del PSOE, amb el suport de Podem –partidaris de l’extinció de les centrals atòmiques– és una incògnita saber què passarà amb aquestes llicències.