La premsa francesa es fa ampli ressò de les mobilitzacions dels col·lectius feministes en demanda de la despenalització de l’avortament a Andorra, tot i que hi ha coincidència en afirmar que el debat “s’atura dins de les institucions del Principat”.
Tanmateix s’assenyala que l’altre dels Coprínceps implicats, en aquest cas, el president de la República francesa, Emmanuel Macron, “no és aliè a això” després que “les dones andorranes busquin el seu suport”.
Els mitjans francesos expliquen la realitat existent i no dubten en qualificar les amenaces de dimitir del Copríncep Episcopal, Joan-Enric Vives -si es vota una llei que legalitzi l’avortament a Andorra- “com una forma de xantatge institucional” que, es diu, “va convèncer al cap de Govern, Toni Martí, per a no canviar res” en considerar el responsable governamental que és incompatible l’avortament amb l’existència del coprincipat parlamentari.
La premsa gal·la parla obertament de la figura de Vives com la d’un bisbe “intractable” després que fos nomenat pel papa Joan Pau II per fer-se càrrec de la diòcesi d’Urgell.
Així mateix es recorda que amb el Vaticà i Malta, Andorra forma part d’un club molt tancat: el dels països europeus que prohibeixen totalment l’avortament. Sota cap condició, o fins i tot en cas de perill per a la vida de la dona, la violació o la malformació greu del fetus.
El codi penal del Principat castiga l’avortament de la presó: sis mesos per a una dona que ho sofreix, fins a 3 anys per al metge que la practica a petició seva. Una legislació derivada d’un principi consagrat a la Constitució adoptada per Andorra el 1993 i que “reconeix el dret a la vida i la protegeix plenament en les seves diferents fases”.
Revisió lleis punitives
El 2001, el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona va expressar la seva preocupació pel caràcter punitiu de les lleis d’avortament, que podrien conduir les dones a buscar instal·lacions d’avortament segures i va suggerir que Andorra revisés aquestes lleis punitives “davant un clar impediment als drets humans definits per les Nacions Unides”.
Els mitjans insegurs i clandestins de l’avortament, darrere d’aquest sense sentit en una societat moderna, amaga una realitat múltiple, especialment traumàtica. Cada any, unes 120 dones andorranes han d’anar a l’estranger per tenir un avortament, sobretot a Catalunya i, fins i tot, a França. Un costós de l’exili mèdic que pot costar entre 600 i 1000 euros.
Els col·lectius feministes asseguren a la premsa de l’estat veí del nord que mentre “els francesos van a Andorra a comprar tabac, les dones andorranes van a França per comprar els seus drets”.
